Quan algú em diu que Primavera, estiu, etcètera és un llibre cursi o ingenu sempre en defenso l’honestedat. L’any 2011, quan encara no ho etiquetàvem tot d’autoficció, Marta Rojals va saber explicar amb gràcia la vida de poble a partir de les experiències íntimes i els records vergonyants d’una noia que no pretenia fer-se la misteriosa ni l’esnob. Era un bon debut, estava ben escrit i feia de retrat generacional. El llibre tenia el morbo de ser un descobriment i va fer unes xifres rècord de vendes. 

La seva segona novel·la, L’altra, es va rebre amb l’expectació de després del boom. Alguns crítics van dir que, com a novel·la, estava més ben construïda que la primera. Però el tema era menys arriscat, menys interessant i més cursi. Com que anem curts de fenòmens, set anys més tard Rojals encara arrossega l’èxit del debut. I com que ella desperta milers de simpaties, és una d’aquelles autores que només es critica en la intimitat. Això empobreix i distorsiona un debat públic que ens convé airejat i discrepant. 

La trama es va explicant a partir de les seves anècdotes, que ballen en el temps i es concentren al present, quan els tres s’han d’unir per un tema que afecta una neboda

Amb El cel no és per a tothom, la seva tercera novel·la, Rojals ha caigut en els vicis que insinuava la segona. El llibre gira al voltant d’una família i es focalitza en tres germans que expliquen quatre dècades de la seva vida. La trama es va explicant a partir de les seves anècdotes, que ballen en el temps i es concentren al present, quan els tres s’han d’unir per un tema que afecta una neboda. D’allà en surten els merders enterrats i els ressentiments que van arrossegant totes les famílies. 

La història és un culebrot, però aquest no és el problema del llibre. Tot i que el melodrama s’intueix des del principi, la presentació de l’escenari i els personatges està ben feta –i ben escrita. Els protagonistes són caricaturescos però estan ben construïts, i la trama, encara que ressoni a un guió de sèrie de tarda de TV3, està ben plantejada. És un llibre que pot donar joc. Tècnicament no podem retreure res a l’escriptura neta i endreçada de Rojals, que demostra que podria relatar qualsevol història. 

El narrador ens explica els fets des de fora – ho veu tot i ho coneix tot de la història – però només fa apunts ingenus i cursis. No es posiciona, no es compromet

El problema central del llibre és la veu del narrador, que marca el to monòton del llibre i el relat. El narrador ens explica els fets des de fora – ho veu tot i ho coneix tot de la història – però només fa apunts ingenus i cursis. No es posiciona, no es compromet. La trama s’explica d’una manera tan deslligada que tot el pes cau sobre els fets, que no es poden salvar sense algú que es posicioni escrivint-los, que hi posi l’ànima. 

Rojals podria haver agafat aquesta història i destruir-la des de dintre, perquè té la gràcia per escriure-ho i diria que la mala llet per jutjar-ho. Però fent un relat tan impersonal, la novel·la es torna un artefacte inofensiu, un enfilall d’anècdotes arrossegades al llarg de 600 pàgines que es fan llargues. Sospito que esbudellant el manuscrit i reduint-lo, donant-hi ritme, la novel·la seria tota una altra cosa. 

Algú dirà que aquest tipus de novel·les són necessàries per a la literatura catalana, perquè arriben a molta gent i venen molt. L’argument em sembla un insult cap a Rojals i cap als lectors. Perquè tracta l’autora com si fos ruca i estigués destinada a escriure novel·les per entretenir tietes, i perquè tracta els lectors d’idiotes incapaços de distingir la qualitat del que llegeixen. El que necessita la literatura catalana és que la quarta novel·la de Marta Rojals sigui molt millor que la tercera i el que necessita el públic és que no l’enganyin i no confonguin els complexes del sector editorial i de la crítica literària amb el criteri dels lectors.

Marina Porras
Xuclamel Dormir amb fantasmes Marina Porras