Em fa l'efecte que poca gent és conscient de l'impacte que tindrà en el país i també a Espanya la normalització de l'ideal independentista. Els darrers anys no tan sols no els oblidarem tan ràpid com alguns voldrien. Justament perquè han mobilitzat un imaginari capaç d'alliberar-nos, també ens obligaran a triar entre viure o autodestruir-nos. 

Si l'independentisme ha caigut com un meteorit sobre el país és perquè tota la cultura nacional s'havia anat forjant per evitar-ne l'emergència i la seva normalització. El catalanisme estava pensat per contenir la pressió assimiladora de Castella, però també per assegurar la castració política del desig de llibertat dels catalans. 

El catalanisme era una mena de teràpia psicològica per acceptar un fracàs inacceptable sense perdre l'esperança. D'una banda, mantenia el Principat dins del projecte espanyol, per benefici de les elits, quan Espanya feia temps que havia deixat de ser allò que era el 1714 o fins i tot durant la Renaixença. De l'altra, contenia el conflicte entre Madrid i Barcelona evitant el ressorgiment de la nació sencera i del seu antic espai de relacions en el Mediterrani. 

El catalanisme va viure el millor moment durant el pujolisme i algun dia es veurà que Aznar es va jugar la seva Espanya a tot o res, quan va donar per tancat l'Estat de les autonomies. També es veurà que la Generalitat era el camell que s'encarregava de distribuir la droga intel·lectual i econòmica necessària per mantenir els catalans en un estat de somieig i vaguetat, que només podia conduir a la grisor i al folklorisme. 

Només quan Madrid es va intentar apropiar dels mèrits del catalanisme i va deixar els polítics del país sense un discurs creïble, l'independentisme va trobar un espai per créixer amb rapidesa. Amb els objectius acomplerts dins l'Espanya constitucional, el catalanisme es va trobar entre l'espasa i la paret, sense poder avançar ni retrocedir, atrapat en la seva pròpia creació. 

Va ser en aquell moment, quan els polítics i els intel·lectuals autonomistes es van trobar al caire de l'atur i de la humiliació, que van aferrar-se a una idea que molts catalans feia segles que anhelaven, però que no havia desenvolupat els ressorts culturals necessaris per concretar-se. El problema és que intentar fer la independència amb els valors del catalanisme, o fins i tot mirar de traficar-hi, era com pretendre que les vaques volin.

Als polítics autonomistes els ha passat com a moltes dones, que després de tants anys de submissió, per una barreja d'hiperconsciència i d'afebliment espiritual creuen que la llibertat consisteix a controlar aspectes de la vida que no poden controlar-se sense pervertir-los o banalitzar-los. Ara haurem de transformar la cultura i el llenguatge, mentre el règim espanyol intenta una mena de restauració, aprofitant que els dirigents autonomistes miren de rectificar pels mateixos motius que abans es van apuntar a l'independentisme. 

Com les dones, els catalans hauran d'entendre que les derrotes i les limitacions només arriben a servir de combustible per donar força a les virtuts, quan es comprenen en profunditat i quan s'accepten sense victimisme, ni càlculs de pa sucat amb oli. Mentre mani la cultura del pragmatisme mal entès i de la falsa modèstia no anirem enlloc, perquè quan vols salvar-ho tot, et converteixes en un repel·lent i tard o d'hora ho perds o ho desvaloritzes tot. 

Si sacrifiques les teves millors virtuts per por de tenir problemes, estigues segur que algú altre se n'aprofitarà, com s'ha vist amb el profit que Espanya ha tret de la feina democratitzadora que el catalanisme ha fet en les darreres dècades. Així doncs, la pugna dels propers anys enfrontarà els sectors que es volen morir sense dolor acceptant una restauració autonomista que ja només serveix el món de Ciutadans i els que tenen prou idees i prou confiança en el futur per crear un altre llenguatge i una altra manera d'enfrontar-se a la incertesa i a les derrotes del passat.