Vam arribar a l’Hetta empitofats de triomfalisme però com que som catalans no vam tirar la casa per la finestra. Des que hi vam sopar aquest estiu, havíem passat per davant seu moltes vegades. El passatge Marimon és ple de restaurants. El més barat i divertit és el Chiku Yo. La tonyina i el salmó semblen tallats amb serra elèctrica, l’alga té textura de cuir sintètic i el terra s’enganxa a les sabates, però per 15 euros fins i tot pots oblidar que vius a Barcelona. 

La informalitat de l’Hetta és una altra cosa més ben estudiada. El fet que els cambrers vagin tatuats fins a les dents i que hi hagi un excés de xivarri no fa baixar el preu de la nota. El restaurant es presenta amb aquest misticisme neutre, de vegades irritant, que tenen els escandinaus, que són els nostres japonesos. Potser perquè darrere la cuirassa protestant hi batega l’animisme, els escandinaus també tenen el seu nínxol mercantil d’exotisme estètic i hedonista.

La primera nit que vam sopar a l’Hetta ens van donar més pa que formatge. La carta era més prometedora i complicada que no pas rica i complexa. Els cambrers et posaven el cap com un timbal amb els graus de cocció dels plats mentre et mories de gana. Sense voler, vaig pensar en una francesa que, uns dies abans, havia convidat a dinar per explorar el restaurant i que es va presentar amb 15 anys i 25 quilos de més respecte a la fotografia que tenia d’ella. 

Tot això ha quedat resolt amb el canvi de carta, que s’ha simplificat i ha eliminat experiments com els que es feien amb les ostres. Un gargall de sirena ben majestuós i presentat com cal, és suficient per guanyar-te la clientela; si vols, banya l’ostra amb una mica d’aigua de cogombre com si fos la Cleòpatra, però per l’amor de déu no l’hi tiris herbetes. Respecta la qualitat verge i etèria, de vellut nou de trinca, que té el cos de l’ostra i el contrast que fa amb els racons selvàtics de la bèstia, quan te la poses a la boca.

Després de les ostres, vam prendre un caviar finíssim de carxofa. El plat venia amb un blini de color carbó que era com un hot cake fred i tovet, amb un gust lleugerament fumat. Amb l’ajut d’una crema de cigró, el blini lligava el record de la muntanya, la pinassa i el bolet amb una sublimació del gust de la carxofa en conserva molt ben reeixida. Aquest detall, en un restaurant que va d’ecològic, et venia a recordar que la civilització consisteix a menjar fora de temporada.

El tercer plat també el vam encertar. La sípia era tendra com l’orella d’una amant, es tallava a la dent amb una precisió inaudita. Tot era tan bo que havíem oblidat per què estàvem contents i vam comentar que els vikings posen anet i cibulet a tot arreu i que el cogombre era una distracció gratuïta, com aquesta filosofia barata que Woody Allen escarneix a les seves pel·lícules. No crec que hagi menjat mai una sípia tan al punt i la salsa de garum deixava un perfum d’àmfora al fons de la boca que semblava que vingués dels temps dels senadors romans.

Per acabar, no vam fer postres. Les postres agraden a les senyoretes, però maten el gust dels plats que has menjat i, si quedes embafat, tancar la nit es pot tornar feixuc. El cambrer, que no era pas suec, pressionava perquè féssim més despesa i vaig recordar un plat d’aquest estiu, fet a base d’ou i caviars diversos. Quan el remenes, sembla una crema catalana amb lacasitos. Queda collonut a les fotografies d’Instagram i té una textura llaminera i divertida, de salsa carbonara sense pasta. 

Quan vam sortir, no recordàvem que l’endemà hi havia eleccions, tot i que la Diagonal era plena de cartells dels nostres. Si la bruixa que assessora la Colau hagués volgut advertir-nos de la bufetada que ens fotríem, no ens l’hauríem pas cregut. De fet, no sé ni si ens hauria importat. Com diuen els espanyols que es van fer rics amb el franquisme, i que dominen la política i els diners de la ciutat (com han tornat a demostrar els resultats de l’Upper Diagonal), que nos quiten lo bailao ―i el que ballarem, encara; fills de puta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Enric Vila
Opinió Un final processista Enric Vila
Enric Vila
Opinió Comprar la pau Enric Vila