L’altre dia —diria que va ser el 4 de juliol— la mare em va recordar que ja fa 14 o 15 anys que ens vam casar. Per un instant em va semblar que parlava d’algú altre. Vaig haver de fer un esforç per recordar els detalls del casament i la vida que havia matat per tenir la que tinc ara. Vaig pensar que els moments bonics només tenen el present i que és justament per això —perquè el futur no té capacitat de desgastar-los— que sempre saben parlar-nos de nosaltres, per més lluny que ens en sentim.

Durant anys em vaig preguntar per què tota aquella felicitat tan ben travada havia esclatat com una bombolla de sabó. Se’m menjaven els remordiments, em feia responsable d’haver-te fet pagar la meva inexperiència, d’haver-te embolicat en una aventura seriosa sense saber prou bé qui era jo. Al cap d’uns anys la teva panxa i tu vau aparèixer per sorpresa davant meu i va ser com veure fer vida normal a algú que has atropellat amb un camió. Ja et podies haver quedat abans embarassada!

Tu vas ser el darrer intent que vaig fer d’encaixar en el món de forma discreta. Vas arribar com un regal de Reis, et vaig trobar després d’haver donat ja moltes voltes i d’haver tingut disgustos que m’havien espantat però que no m’havien servit per arribar a cap conclusió. Eres com aquestes joguines que desperten la imaginació dels nens o que els fan sentir a prop dels amics o dels adults, en una etapa de la vida. M’agradaves per les preguntes que m'estalviaves, per la treva que em donaves. Eres intel·ligent, bonica i alegre, em pensava que no tenia dret a demanar res més.  

Llavors no podia dir-ho així perquè quan les coses succeeixen no es veuen tan clares com quan ha passat el temps. Però en aquella boda hi havia la culminació d’una vida i el començament d’una altra. No només hi havia tot el que jo sempre havia volgut, també hi havia tot el que jo necessitava aprendre a superar o a deixar enrere per no quedar atrapat en una vida de bijuteria, que no acabés de sentir meva. Hi havia la bellesa i l’amor però també hi havia aquell entramat d’expectatives i ambicions que el món posa sobre els cors més innocents per enviar-los a la fàbrica de fer salsitxes. 

Amb el temps he vist que et vas trencant fins que la veritat i el jo deixen s’oposar-se, i que és quan veus el mal que fas quan tries que t’adones que la vida no es cap broma. Jo em veia capaç de travessar tot sol el Vietnam o un camp de mines, però no em veia capaç de fer-ho debatent amb tu cada cinc minuts o deixant-me dur per les delícies de la indiferència i del cinisme. De sobte vaig entendre algunes coses i em va semblar que si volia escriure t'arrossegaria a unes guerres que ni et farien gens feliç, ni tenies per què viure.

Deixar-te va ser com serrar-me el braç a poc a poc i encara sort que vas tenir el coratge de desaparèixer i de fer els papers amb tanta diligència; jo no me n’hagués sortit tot sol. Durant mesos vaig dormir a la teva banda del llit per no sentir la teva absència i al cap dels anys encara alguna matinada anava a seure en aquella placeta de Gràcia on et vas comprar el pis. No t’hi buscava pas a tu, hi anava a recordar que no tot és igual, i a reconciliar-me amb aquella dosi d’humorisme que et permet continuar quan tot sembla perdut i tens ganes de rendir-te. 

I així van anar sortint els llibres i vaig aprendre a pensar i a escriure, i així em vaig acostumar a dir que no, i a defensar-me, quan creia que ja n’hi havia prou. Així vaig descobrir que la bellesa és un truc que demana molta feina prèvia i, naturalment, que no hi ha vides tranquil·les, sinó vides més o menys aprofitades, que són viscudes amb més o menys intensitat i gràcia.