Veure com Espanya es va inflamant amb el discurs d’Albert Rivera fa pensar en un llibre que Enric Ucelay-Da Cal va treure fa molts anys titulat El imperialismo catalán. Aquell llibre mirava de demostrar que el falangisme era una interpretació espanyola del noucentisme i, en definitiva, que la burgesia catalana havia creat el monstre que l’havia de devorar. 

La tesi no era nova. Francesc Pujols ja havia publicat en plena dictadura de Primo de Rivera un llibre que la cultura provinciana del país no ha sabut digerir. L’hegemonia catalana en la política espanyola és un llibre poc conegut. Quan l’he sentit citar, sempre ha estat en to de broma. Però avui serviria per explicar la paradoxa que suposa que el partit espanyol amb més vitalitat i projecció sigui fruit del pujolisme.

Com Francesc Pujols mirava d’assenyalar amb la seva ironia càustica, per evitar d’anar a l’exili com Valtonyc, tots els intents que Catalunya ha fet de dominar Espanya, sigui per liderar-la, sigui per contenir la seva força, han acabat creant reaccions monstruoses. Ara no recordo on vaig llegir que el nazisme era una interpretació menestral i bavaresa del militarisme prussià, però la simplificació és il·lustrativa.

El resultat de qualsevol tàctica política està condicionat per les condicions materials amb les quals s’implementa i, especialment, per la demografia. No és el mateix fer pujolisme a Catalunya que fer pujolisme a Espanya. No és el mateix governar amb un decorat darrere, sense jutges ni policies, que governar amb la maquinària d’un Estat a disposició. No és el mateix que Boadella se senti perseguit que Valtonyc hagi de fugir a l’exili.

La política del greuge i del peix al cove i del som un sol poble servia per mantenir l’estabilitat de l’Estat mentre estava en mans de convergència. Pujol podia sostenir el darrer govern de Felipe González i el primer govern d’Aznar perquè feia el paper de l’ase dels cops de la política espanyola. Els valors pujolistes funcionaven perquè permetien que el PP i el PSOE utilitzessin Catalunya per descomprimir la tensió interna de l’Estat i cohesionar-lo. 

Interpretat per Ciutadans, el patrioterisme convergent estressarà encara més les tensions territorials. El PSOE emfatitza les acusacions de racista contra el president Torra per donar una sortida a ERC i mirar d’incloure-la en un front antinacionalista, que trenqui l'independentisme. Però, a diferència del reescalfament social, el reescalfament de les tensions nacionals tendirà a fer més mal a Espanya que a Catalunya.

Ciutadans és la història espanyola de sempre del majordom que vol la casa de l’amo però expressada en clau nacionalista. A mesura que el seu discurs s’escampi, les restes de la Catalunya convergent que han mantingut viu a Rajoy, igual que van mantenir viu a González i van portar Zapatero a la Moncloa, s’acabaran de fondre, i apareixerà la geopolítica. La mateixa que apareix de forma cíclica cada vegada que l’Estat entra en crisis, però sense vernissos ideològics que la disfressin.