Tothom sap que un govern de la Generalitat que no implementi la independència o negociï un referèndum amb Europa posarà Catalunya i la democràcia al servei del 155. Francesc Marc-Álvaro, autor del controvertit llibre Per què hem guanyat, ja venia a reconèixer ahir que ERC i PDeCAT volen rectificar el rumb que van prendre el 2010 i que Puigdemont és l'únic polític processista que segueix interessat a respectar els resultats de l'1 d'Octubre i del 21-D.

Puigdemont no és un heroi ni un estadista, però sap que el seu futur personal va lligat al futur polític de Catalunya i va donant peixet. A Barcelona les coses es veuen diferent. Els nois de PDeCAT i ERC pateixen pels seus càrrecs i volen un govern per seguir cobrant el sou que sustenta les seves famílies. Ciudadanos té set de poder i fa servir Catalunya de martell, exactament igual que el PP va utilitzar els GAL i el PSOE el soroll de sabres que va portar el 23-F.

Tot s'hi val per arribar el poder, però ara mateix ningú no es pot sentir segur i la situació pot tombar per moltes bandes. A Europa, França se serveix del conflicte català per marcar paquet davant d'Alemanya. En el seu discurs davant el Parlament europeu, Macron es va posar del costat de la justícia espanyola. Manel Valls, el seu antecessor, ha gosat aconsellar Berlín que entregui Puigdemont, desafiant les decisions dels tribunals belgues i alemanys i potser ben aviat britànics. 

Gràcies al ministre Montoro i al jutge Llarena, aviat es veurà que el govern del PP estava implicat en el Referèndum de l'1 d'Octubre. Si el 23-F es va fer amb la complicitat del Rei, el referèndum que els unionistes anomenen cop d'Estat es va fer amb la complicitat de la Moncloa. Rajoy ha buscat, fins al darrer moment, una solució política al conflicte que matés la idea de l'autodeterminació, associant-la a un fracàs. La prova del poc èxit que ha tingut és el creixement de Ciutadans. 

Si Puigdemont aguanta s'anirà veient que el futur personal dels càrrecs vinculats a ERC i PDeCAT és molt difícil de conciliar amb la llibertat de Catalunya. A mesura que la pressió vagi creixent, és possible que els dos partits pretenguin investir el president de forma simbòlica en un intent desesperat d'evitar les eleccions. Fins ara el simbolisme donava marge a Barcelona i a Madrid per anar embolicant la troca i mirar d'espantar a la gent. 

Si Puigdemont és investit, la crisi espanyola farà un salt qualitatiu. Com s'ha pogut comprovar els darrers mesos, en política el simbolisme no existeix. Quan el parlament investeixi Puigdemont, la premsa de tot el món interpretarà que el president de Catalunya ha guanyat el referèndum d'autodeterminació contra els jutges i la policia espanyola. L'Estat no s'ho prendrà com un simbolisme, igual que no es va prendre com un simbolisme l'1 d'octubre i la declaració d'independència. 

Llavors ERC i PDeCAT podran intentar fer efectiu el mandat de l'1 d'octubre o deixar que Espanya convoqui eleccions i fins i tot potser els il·legalitzi. Arribats aquí es veurà fins a quin punt Catalunya es troba en el centre de la discussió europea sobre la democràcia. L'exministre d'Exteriors Margallo ja deia que el partit entre Madrid i Barcelona es jugava més enllà de les fronteres espanyoles. Gràcies a Ciudadanos cada cop recordarem millor que tant els comunistes com els nazis van arribar al poder confonent la democràcia amb la igualtat.

És entendridor veure com el PP acomiada càrrecs processistes de l'administració per forçar les eleccions abans que Puigdemont agafi més força.