Amb el seu cinisme habitual, Miquel Iceta ha declarat que no es donen les condicions per atorgar una amnistia als presos polítics. Diu que si l’Estat alliberés ara els líders del procés seria com si no hagués passat res i la llei espanyola estigués mal feta.
El líder del PSC segueix com tantes vegades ha fet el seu partit una estratègia retòrica purament colonial per espantar els catalanets. Era una estratègia que funcionava força bé abans de Twitter i del referèndum de l’1 d’octubre, quan els polítics del país tenien un mínim de credibilitat i de prestigi.
Per molt que la Guàrdia Civil detingui joves dels CDR per fer veure que els presos encara compten i que l’independentisme es torna violent, Pedro Sánchez i el PSC estan acabats. Aquesta vegada, en comptes d’una amnistia, com la de l’any 78, hi haurà un altre general Armada o un govern espanyol que respecti la voluntat democràtica de Catalunya.
Pedro Sánchez ha quedat atrapat en la seva impostura i, com Quim Torra, ja només pot treballar per fer creure als seus paisans que ho ha fet tot per intentar resoldre la situació. La crisi de la socialdemòcracia alemanya és un aperitiu del futur negríssim que espera a les esquerres espanyoles i els seus satèl·lits catalans. El món que ve serà conservador, tant si té vernissos de caire liberal com de caire autoritari populista.
Ens acostem a la situació del 1936, però aquesta vegada Catalunya no intentarà rescatar Madrid de la ultradreta. Fernando Onega té raó que el clima d’irritació recorda el que va precedir la dictadura de Primo de Rivera i la posterior caiguda del rei. Només li falta llegir les enquestes que publica el seu diari i preguntar-se per què, tot i la propaganda i la història, el nombre d’espanyols que veurien bé un referèndum (41%) és tan respectable.
Si Madrid hagués fet igual que Londres el 2014, el panorama no s’hauria enverinat fins a aquests extrems. La situació potser seria complexa com ho és ara al Regne Unit, però la política no hauria entrat en la dinàmica quixotesca actual de rendició o mort. El referèndum de l’1 d’octubre es va celebrar a despit de les mateixes institucions autonòmiques, per això ha llançat Espanya i Catalunya a una guerra existencial, que només tindrà un vencedor.
El PSC vol que tot acabi com si no hagués passat res, amb pacte i amnistia, per poder tancar la nova transició equiparant el cop de Franco amb la declaració unilateral d’independència. El plantejament dels socialistes en el fons és calcat al d’Albert Rivera i Pablo Casado. La diferència és que la permanència del PSOE en el poder depèn que els catalans s’avinguin de bon grat a tornar a ser els cornuts que paguen el beure, com després de la dictadura.
El PSOE necessita derrotar l’independentisme a Catalunya, i forçar la rendició total dels seus antics dirigents, per honorar el vell principi de la dreta espanyola: “primer es guanya i després es pacta”. Però els líders processistes ja no pinten res entre les bases de l’independentisme i Espanya està massa dividida i massa plena de catalans ―valencians i mallorquins inclosos― per forçar una rendició democràtica de l’independentisme.
Paradoxalment, el pla de Sánchez va acabar de fer figa quan Ernest Maragall es va quedar sense l’alcaldia de Barcelona. Els genolls pelats de Rufián difícilment haurien convençut els cossos de l’Estat que ERC és imprescindible per pacificar Catalunya. Però després de tombar els pressupostos i de perdre Barcelona, els republicans van veure evaporar-se l’única possibilitat de salvar Sánchez de les pulsions autoritàries espanyoles.
A diferència de 1978, aquesta vegada els presos polítics només serviran per jutjar els funcionaris que els han posat a la garjola en un tribunal internacional o no serviran per a res. Per això és més dramàtic per a Espanya que ERC torni a guanyar les generals del que ja ho és per Catalunya. Els socialistes descobriran massa tard que donar suport al referèndum era la millor eina per fortificar la Unió Europea i mantenir Espanya dins d’Europa.
Quan la dreta madrilenya acabi de rescalfar-se, Hongria i Polònia faran riure al costat del nou estat espanyol forjat en l’enclusa del 155