En algun armari dec guardar encara el jersei que em vaig endur de casa teva, per error, el dia que em vaig declarar. Llavors no existia el mòbil, durant un parell de setmanes vaig esperar que em trucaries. Et veia en el sofà d’orelles que tenies al menjador, dient: “No et trec la raó, només et dic que no em penso moure d’allà on soc. La vida ja trenca les coses sense necessitat que tu les toquis”.

Feia un parell d’anys la vida t’havia enfrontat a la fatalitat més bèstia. Vas començar a fer i a dir animalades. Algunes nits muntaves xous increïbles. El teu nòvio, que era un pobre noi hermètic i insegur, egoista com ell sol, ni tan sols semblava interessat a controlar-te. És el primer cop que vaig veure l’amor a través del paper corruptor que els equilibris de poder introdueixen en les relacions humanes.

La colla murmurava, però no gosava dir-te res i et vaig fer un dels meus discursos. Em vas respondre estupefacta: “És curiós, a qualsevol altre que m’hagués dit les coses que tu m’has dit li hauria girat la cara”. Llavors encara no escrivia i no havia pensat mai que potser tinc un cert do per dir veritats que ningú no gosa dir, ni que sigui perquè sé com dir-les des del cor, de forma prou lliure i desinteressada.

Aquella conversa ens va acostar una mica més. L’amor esborra les fronteres de la felicitat, però també esborra les fronteres del dolor i la connexió es va fer cada cop més forta. L’amor inspira i t’eixampla la vida interior quan és de bona qualitat, però també et treu la confiança en el món i en tu mateix quan t’obliga a fer un excés d’equilibris i comèdies. Al final, tip de veure’t cargolar-te en un pessimisme que no duia enlloc, només vaig saber allunyar-me.

Primer t’ho vas prendre malament, després vam recuperar un cert contacte. Quan una noia passava per la meva vida l’acollies com si fos una part de mi. De vegades, si anaves prou beguda, em deies coses boniques. Sense que el nòvio et sentís, m’elogiaves el coratge que jo hauria volgut compartir amb tu i, atrapada, al final afegies que de tota manera no m’hauries pogut seguir el ritme. L’endemà em llevava com si m’haguessin intentat operar el cor amb un cúter.

Com que t’estimava, em vaig anar creient que l’amor era com tu el veies i vaig cometre un error darrere un altre. Potser va passar una dècada fins que vas deixar aquell nòvio i jo vaig aprendre a confiar en el meu instint. Quan vas quedar soltera jo ja era massa lluny. De seguida et vas embolicar amb un estranger, un irlandès ben armat, que per fi se’t tirava com Déu mana, però que només sabia fer això. 

Quan al cap d’un temps hi vas trencar, vaig venir corrent des del passat a parlar amb tu. No volia que la pressa i el dolor et fessin cometre un altre error. Vaig mirar de consolar-te, vaig mirar d’evitar que tornessis amb ell. A còpia d'anys de viure a la intempèrie havia vist com la gent es perd pels camins que agafa mirant de salvar-se, com les virtuts es van tornant defectes i ens encadenen a il·lusions corcades. Les llàgrimes t’omplien les galtes i, malgrat que anaves fent que sí amb el cap, com si volguessis obeir-me, en el fons ja ni tan sols podies escoltar-me. 

M’hauria agradat tenir la força per fer un desplegament d’encants i dir-te "vine amb mi" un altre cop, però ja érem massa lluny. Si hagués hagut de venir a salvar-te cap dels dos no hauria resistit el viatge de tornada. Durant molt anys em van seguir arribant notícies sobre la teva vida. Les teves dificultats sempre em feien mal d’una manera o altra, sempre em recordaven aquell dia a casa teva en què et vaig dir de venir amb mi i tu em vas dir que el temps ja faria per si sol les trencadisses.

Si haguessis volgut venir, segurament jo no escriuria, però tu hauries sigut molt més feliç. Ara que la casa ja no hi és, ara que la colla s’ha dissolt, ara que ja només queda la cendra dels records i aquesta buidor de cambra abandonada per l'amor, de vegades em segueixo preguntant què va fallar. Que tu t’equivocaves, sempre ho vaig saber. El que l'experiència m'ha ensenyat és que jo tampoc no vaig tenir la força i el talent per elevar-te.

La veritat és que voldria ser un savi i fins ara no he passat de ser un petit heroi, ridícul i orgullós, que veu venir el destí de lluny però mai no sap com evitar-lo. És com si em faltés l'última classe. Potser si algun dia me la donen entendré millor què hi hauries perdut tu de fer el pas. I per què havies de ser tu, precisament, la que es trenqués. La més llesta, l'única del grup que em veia.