L’absència és un esllanguiment de l’ànima, un sarcasme de la companyia, una esperança que es dessagna en una idea sense cos. Quan té força, questiona els fonaments del teu lloc en el món i et distreu de les coses que hauries de fer per viure des del cor, amb sentit de transcendència.

L’absència és un fantasma. Jo que sóc aficionat a riure’m de les coses que em fan mal amb imatges infantils, me la imagino coberta amb un llençol de color blanc i amb dos forats a l’altura dels ulls que em miren des d’un lloc misteriós. De vegades fins i tot li poso unes cadenes per fer-la més humana, més simpàtica i portable.

Com que he hagut de deixar enrera moltes coses quan he hagut de triar entre el meu paper en el món i algunes distraccions que no duien enlloc, estic avesat a viure entre absències i  detecto fàcilment les que fan trontollar els altres. Això no vol dir que no m’afectin i que de vegades no estigui tan despistat que no em tiri el cafè a sobre o que no agafi un autobús que no volia. 

L’absència és un fantasma de la mandra i de l'espant que produeix haver de lluitar per intentar respondre a les preguntes que ens donen la substància i la força interior. Com que alguns dies ens fa feixuga l’existència, una solució provisional pot ser mirar d’evaporar-se en la frivolitat o bé en l'intel·lectualisme. També és habitual de refugiar-se en la ironia o en qualsevol altra forma d’entusiasme cursi o pretensiós.

Tot i que no es tracta d’alimentar els fantasmes, tampoc no és bona idea resistir-s'hi o intentar evitar-los. Als fantasmes cal dir-los bon dia al matí i bona nit abans d’anar a dormir. Fins i tot està bé permetre que ens acompanyin pel carrer o quan sortim amb els amics. Cal deixar que els fantasmes vagin fent la seva feina, que és parlar-nos de tot allò que no ens diem o no veiem, però ens convindria de saber. 

Deixar que l’absència faci el seu procés fins a dissoldre’s en una força superior ens ensenya a distingir el matís màgic que hi ha entre acceptar una situació i resignar-s’hi i, per tant, a veure el costat fosc del món sense deixar d’explorar formes d’endolcir-lo i transformar-lo. Em sembla que Plató deia que l’amor és aspre i que sovint dorm als carrers. Això no treu que sigui savi protegir-se’n, sobretot si tens la força per aprendre a tractar-lo cada dia amb més gràcia i menys esforç.   

Avui dormiré sota la pluja com un rodamon, però demà hauré descobert la forma de tornar-te a treure un altre cop de l'hivernacle, on no acaba de tocar-hi mai el sol ni podràs trobar-hi aquella felicitat que ens fa grans i forts perquè no depèn de res que se'ns pugui donar o prendre.