L’estiu del 2015, quan el procés començava a podrir-se definitivament, l’Alfons López Tena em va regalar una novel·la de Zia Haider Rahman, In the light of what we know, que em va ajudar molt a preveure ―i acceptar― el que havia de venir. La novel·la, que va tenir una crítica excel·lent i que sovint em ve al cap quan llegeixo La Vanguardia o veig molts llacets grocs, explora les limitacions del coneixement a través d’un banquer i d’un matemàtic de Londres que tenen les arrels al Paquistan i a Bangladesh.
L’obra contraposa la retòrica pretensiosa de les elits globalitzades, que ho han pogut aprendre tot des d’una posició de privilegi, amb la visió del món dels sectors de població que han estat alliçonats de les maneres més brutals, incoherents i pràctiques. A partir del títol, l’autor organitza una espessa trama narrativa per demostrar que no som capaços de fer-nos preguntes més enllà del record que tenim de les nostres experiències i de les coses que hem après.
El llibre ve a dir que el coneixement que redimeix és aquell que l’home es guanya fent-se les preguntes més incòmodes i difícils de respondre. I també, esclar, que el coneixement que és capaç d’enriquir la visió del món d’una persona és el mateix que li acaba fent la vida feixuga i dificultant la relació amb l’entorn. Pensar no surt de franc perquè les preguntes tenen més pes que no les respostes. Però sovint és imprescindible per avançar, sobretot si no et pots pagar un bon teatre que et protegeixi.
La novel·la de Zia Haider, doncs, m'ha tornat a venir al cap llegint el final d’un article que Francesc-Marc Álvaro va publicar ahir a La Vanguardia. L’analista acabava el text amb aquesta pregunta: “Les elits econòmiques que han beneït el recanvi al PP de debò pensen que la profunda crisi catalana es resoldrà amb més cops de porra i més polítics empresonats?”. Immediatament he vist un senyor gras i fumador que reia a la grada del Santiago Bernabéu.
Per què les elits del PP haurien de pensar que la repressió no funcionarà si els ha funcionat des de molt abans de 1940, i va funcionar en la gestió de l’1 d’octubre i del 21-D? Per què el mateix article afirma que els sectors independentistes contraris “a revisar l’estratègia en clau gradualista” esperen el judici dels presos polítics amb candeletes? Per què escriu això, si el mateix entorn d’ERC i del PDeCAT que confia de pactar una autonomia ampliada amb el PSOE també confia en els judicis per sumar suports electorals?
No podria ser que Puigdemont i ERC veiessin en els judicis una nova font de victimisme per explotar, ara que les creus grogues comencen a estar tan gastades que les han de plantar fins i tot al fons del mar? No podria ser que els mateixos partits que van imitar les balconades de Companys vegin ara en els judicis la possibilitat de compensar la pèrdua de suports que els han costat tantes mentides? No podrien uns indults pactats amb l’Estat, servir de carnassa per intentar ressuscitar la legitimitat del marc autonòmic?
El llibre de Zia Haider explica molt bé fins a quin punt som experts a evitar les preguntes que ens fan la vida incòmoda, com aprenem a deformar els records i a emmascarar els fets que ens fan mal o que creiem que ens posen en perill. Justament perquè tenir bones preguntes és més important que tenir bones respostes, l’acceptació intel·lectual del misteri forma part de qualsevol forma de pensament que vulgui fer un ús genuí de la raó.
Formular preguntes que ens evitin d’arribar a conclusions desagradables té un preu que es paga silenciosament en diferit, però que acaba amb la destrucció de la intel·ligència i el caràcter, cosa que té repercussions de fons considerables. Plantar creus grogues al fons del mar pot semblar una gran audàcia, igual que mantenir la repressió pot semblar una política absurda, per part d’Espanya. Però, potser, si ens ho mirem des d’una altra perspectiva, amb una mica menys de por i ressentiment, sense buscar respostes cofoistes que ens facin sentir bé, veurem que més aviat és al revés.