El vídeo de l’exconsellera Clara Ponsatí dient per skipe que el govern de Puigdemont jugava al pòquer amb l'Estat no s’ha comentat prou bé. Ningú no s’ha preguntat perquè Ponsatí no va veure venir l’abast de la comèdia fins que va ser massa tard. Ni tampoc perquè costa tant d’explicar que els partits competien per liderar la negociació amb Espanya, no pas per fer la independència.

Quan Ponsatí va arribar al govern feia anys que l'enganyifa, o la catxa, que és com es pot dir també farol en català, estava en marxa. La consulta d’Arenys de Munt ja es va muntar a contracor dels partits que després van beneficiar-se’n. Cap alt càrrec polític, ni d’ERC ni de CiU, no va considerar mai seriosament que el referèndum es pogués portar a terme i encara menys que fos una eina útil per fer la independència. 

Els polítics només es van fer seves les consultes de 2009 i 2011 de cara la galeria, per electoralisme. Les seves mentides estaven tan ben integrades al sistema de creences del país que passaves per boig si miraves d’explicar-ho. La independència toca pors i desitjos que no es poden racionalitzar i que són fàcils de manipular a través de discursos ambigus en els quals tothom escolta allò que li convé. 

L’engany era tan fondo que molts dirigents polítics no s’han cregut la magnitud de la seva comèdia fins que no n’han patit directament les conseqüències. Sense ser-ne del tot conscient, Clara Ponsatí també jugava al pòquer. Tot i que va treballar perquè el referèndum pogués celebrar-se, tampoc no va arribar a percebre l’abast que tindria el fet de dur-lo a terme. Altrament no hauria acceptat el càrrec o hauria saltat abans del barco. 

Feia tants anys que la troca estava embolicada que la immensa majoria de la gent només podia veure la superfície del fenomen. Com que la intervenció dels polítics estava viciada d’origen, cada vegada hi havia menys persones en condicions de seguir el fil de la comèdia. Jo mateix, si no fos per l’ajuda d’amics molt més intel.ligents, m’hauria acabat embolicant a base de tantes mentides i de tants matisos perversos. 

Els partits estaven tan ocupats amb les seves merdes que no es van adonar que la gent no jugava a pòquer. Els mateixos dirigents i quadres de partits que titllaven de xerraires els impulsors de les consultes utilitzaven les seves idees convençuts que podrien treure un partit controlat dels seus efectes. En cap moment no van anar de cara amb l’Estat espanyol, en cap moment no van fer veure a la Moncloa que no podrien aturar la gent.

Com que ells feien comèdia es pensaven que, en el fons, els votants també en feien. Com que governaven una autonomia de gincames i porrons es pensaven que la gent era tan manipulable com semblava en les manifestacions multitudinàries. Enlloc d’advertir a Madrid que Catalunya celebraria un referèndum emparant-se en el dret a l’autodeterminació, es van dedicar a vendre la independència a peces com si fos un cotxe vell. 

En les reunions privades de Madrid es deia una cosa i en les de Barcelona se’n deia una altra. La comèdia estava tan embolicada que encara no entenc com no vaig preveure les dimensions de la castanya que els polítics arribarien a clavar-se. La determinació que la base del país va demostrar el dia del Referèndum caldria que cristal.litzés ben aviat en una nova classe dirigent, o acabarem tenint una anarquia.

Cal que la vella Catalunya covardota i mentidera mori perquè la nova pugui acabar de néixer.