La darrera pel·lícula de Pixar, Coco, m'ha fet pensar en l'ocupació espanyola i en les aventures que els meus millors amics i jo mateix hem corregut per evitar de caure en la seva lògica destructora. La pel·lícula explica la relació que hi ha entre la memòria i el talent i com el mal et va desertitzant quan et deixes atrapar per les pors i els tabús de la gent que més estimes.

El protagonista, el Miguel, viu en una família que odia la música des de fa generacions. Ni ell mateix no entén d'on li ve la dèria de tocar la guitarra, que guarda en unes golfes, d'amagat dels pares. A casa tothom s'ha acabat creient que és feliç de treballar en el negoci familiar i el nen no sap com superar la màfia d'emocions que, en nom del bé comú, el vol obligar a renunciar al somni de ser músic. 

La pel·lícula recorda com la terra t'oprimeix quan ets fill d'una injustícia i tens por de recordar-la per no haver-t'hi d'enfrontar. L'odi que la família de Miguel té a la música em fa pensar en l'odi que molts catalans de certa edat van tenir a la idea de la independència. La relació entre violència i llibertat que els carronyers de Barcelona i de Madrid encara miren d'explotar, és igual de perversa que la relació  entre la música i la disgregació de la família que estableixen alguns personatges de la història. 

L'àvia del protagonista, per exemple, és com un Jordi Pujol, un referent tribal que s'ha deixat engolir per la desgràcia dels avantpassats i que, sense voler, contribueix a preservar els rituals porucs i resclosits de la família. Coco és la besàvia moribunda que connecta el clan amb el passat traumàtic que vol oblidar a través d'un fil primíssim de memòria. El nen és com alguns dels meus amics, una criatura creativa d'un entusiasme lluminós, capaç de defensar a tot o res el seu talent i la seva idea de justícia.

El paper d'Espanya el representa Ernesto de la Cruz, el mític músic que d'entrada enlluerna el nen i que al final sabrem que va construir l'èxit sobre la traïció, el robatori i la mentida. La història de Catalunya es pot explicar a través de l'Héctor, el bohemi marginat i melancòlic que es fa amic del protagonista en el país dels morts. Com que hi ha gent que odia els spoilers explicaré que la fama de De la Cruz és incompatible amb el simple record de l'existència d'Héctor, que demana ajut al nen perquè els seus descendents no l'acabin d'oblidar.  

La pel·lícula tracta de manera original la influència que les desgràcies sofertes pels morts exerceixen en els vius, de vegades de forma tirànica. La gent, quan és vulgar, comença mentint per no ferir a les persones que s'estima i s'acaba autoenganyant fins a crear cadenes de dolor i de confusió incommensurables. La pel·lícula et recorda que el futur depèn de les preguntes que ets capaç de fer al passat i que el talent és la capacitat de desfer nusos gordians i desvetllar els adormits amb aquesta saviesa de raval que se sol aprendre en els marges de l'amor i de la vida. 

La història no podria tenir un final feliç sense el viatge que el nen fa en el món de la ultratomba amb gran risc de no poder tornar mai més a casa. L'aventura de Miguel t'ensenya que no hi ha desgràcies permanents, ni erms en els quals no puguin créixer flors. Com veiem a Catalunya cada dia, hi ha el vertigen i la mandra que produeix defensar el bé i la tristesa orgullosa i arrogant —de vegades disfressada amb plomatges de cotorra— dels que justifiquen la injustícia o la maldat amb la suposada imperfecció del món.