The New York Times portava aquest cap de setmana un article corprenedor sobre els mètodes que la Xina aplica per controlar el separatisme en la regió autònoma de Xinjiang. Igual que passa al Tibet, allà on no arriba el sectarisme de la llei, arriben les tàctiques més obscures de control i prevenció. Pequín ha actualitzat els mètodes totalitaris amb l'ajut de la tecnologia punta i així exacerba, amb el seu exemple, les pulsions autoritàries dels Estats d'arreu del món.

Si en l'època de Mao, la Xina es va convertir en el referent més atroç de la cultura comunista, ara sembla que Pequín vulgui liderar les concepcions més retrògrades i perverses de la globalització. Amb tots els defectes dels vells estats nació i cap de les seves virtuts, enlloc com a la Xina es poden veure amb tanta claredat els estralls que els avenços tecnològics poden fer quan es posen al servei dels deliris centralistes i les ambicions nacionalistes. 

En les seves memòries, Albert Speer estableix una relació molt lúcida entre el nazisme i l'envelliment d'una cultura política europea que va ser incapaç d'humanitzar les possibilitats que els avenços tecnològics van donar a la raó d'Estat a primers del segle XX. Algun dia caldrà insistir que Hitler va aplicar, amb tota la força que li donava la mecanització, els mateixos patrons de centralització, de conquesta i d'extermini que d'altres potències europees havien practicat abans.

Kissinger ja va advertir fa uns anys, en el seu llibre On China, que la relació entre els Estats Units i la Xina recorda la que Anglaterra i Alemanya tenien abans de la primera guerra mundial. Washington i Pequín ja no són només capitals de dues grans potències nacionals, són el pal de paller de dues concepcions del món i de la dignitat humana. Kissinger aconsellava una política de pacte i contenció, però el pacte cada cop sembla més difícil. 

Aquest gener, The economist va treure un número titulat The Next War que analitzava la rivalitat militar entre les quatre principals súper potències. "Per primer cop és plausible un conflicte d'una intensitat que no es veia des de la Segona Guerra Mundial", concloïa  l'editorial. No promet res de bo que la tensió bèl·lica augmenti ara que tots els països que tenen la bomba atòmica retrocedeixen en qualitat de vida, respecte de fa 30 anys.  

La globalització ha traslladat, al conjunt del món, el conflicte entre llibertat i autoritarisme que sempre havia marcat la història europea. Fins no fa gaire es donava per descomptat que els diners democratitzarien la Xina, però ja es veu que l'autoritarisme és més resistent del que semblava als atractius de la democràcia. A Espanya cada dia veiem com l'opinió pública s'adapta amb facilitat a situacions que fa poc semblaven impossibles o molt poc sexys. 

La globalització només funcionarà si la llibertat de circulació i de pensament tenen més força que les obsessions geopolítiques dels Estats i, per tant, si la tecnologia es posa al servei de les dèries personals dels individus, que cada cop seran més creatives i democratitzadores. De moment, segons el dossier del The Economist, la proliferació de noves tecnologies està erosionant la superioritat militar incontestable que els Estats Units i els seus aliats tenien vers països com la Xina o Rússia.

A Catalunya, els intents de separar-se d'Espanya sempre ens enxampen al bell mig de grans conflictes mundials que ens acaben jugant en contra. Aquesta vegada, el fet que Europa sigui un agent perifèric que depèn del poder tou potser ens podria ajudar, si nosaltres també​ hi posem una mica de part nostra. A nivell internacional, ens va bé que els Turcs no puguin aturar els Kurds, que reben l'ajut dels americans i que són una peça clau en la guerra freda contra la Xina.

Les noves tecnologies potser obligaran Estats Units a recolzar-se en països febles o oprimits, per assegurar la democràcia. Ara que el Mur de Berlín porta més temps derruït del que va estar dempeus, l'autoritarisme vol fer punts per poder-ne alçar un altre. Catalunya podria jugar un paper en tota aquesta història, però els seus polítics estan pendents d'idees més petites.