El març del 2009, en plena crisi econòmica, vaig escriure aquest article:

"Fa dies que em pregunto si ja som prou conscients de la situació que la crisi planteja a Catalunya. Em temo que, sense diners, s’han acabat les anestèsies i que el problema de la unitat d’Espanya rebrotarà amb tota la seva cruesa. El procés realitzat fins ara pacíficament a còpia de privatitzar empreses, de xuclar fons europeus i de saquejar les Balears i el País Valencià ha tocat sostre. A Espanya se li han acabat les fugides endavant, i Catalunya, a diferència del que passava en crisis anteriors, ja no té força per redreçar-la, ni per intentar dirigir-la. El discurs “d’anem a regenerar l’Estat” ja no se’l creurà ningú. La via del pacte, després de l’Estatut, està desacreditada. Els diners per tranquil·litzar la bèstia s’han acabat gràcies a l’espoli fiscal i a la nostra política pusil·lànime. Com ha passat sempre en situacions de crisi, Espanya exacerbarà el nacionalisme i el populisme per dissimular la inconsistència de l’Estat. El partit de Rosa Díez —o qualsevol esperpent semblant— podria fer una gran pujada. Barallant-se pels vots, el PSOE i el PP no faran ni deixaran fer, i els efectes de crisi —combinats amb la demagògia de Madrid— podrien fer trontollar la cohesió social a Catalunya, tòtem al qual ho hem sacrificat tot durant 30 anys. Vénen temps fosquets a Europa, però a Espanya encara més: n’hi ha prou de llegir la premsa internacional. Faríem bé de començar a organitzar-nos, aviam si aquesta vegada l’ogre ens agafa preparats i amb una idea clara de què volem ser quan siguem grans."

Mentre rellegia l'article, tot mirant d'endevinar com seran els anys que han de venir, m'han enviat un vídeo al telèfon. Un dels advocats de VOX que porta l'acusació contra els polítics catalans que són a la presó hi semblava assegurar, en un lapsus lingüístic, que els franquistes afusellaven "amb amor". És veritat que VOX és un partit marginal, però va demanar l'aplicació de l'article 155 abans que PP i Ciutadans. El seu discurs també ha marcat la pauta de la justícia espanyola. A més, els darrers mesos hem vist com els partits i els diaris unionistes defensaven, en nom de l'ordre públic, decisions que fa uns anys ens haurien semblat inconcebibles.

El vell imperialisme espanyol s'expressa ara a través dels tribunals, per això VOX ha pogut sufragar l'acusació popular amb donacions de gent corrent i l'Estat ha viscut amb tanta agror que els jutges belgues i alemanys hagin contradit les decisions dels seus magistrats. De cara als propers anys, és un perill que l'independentisme insisteixi a demanar que es despolititzi la justícia, quan el que hauria de recordar és que la justícia espanyola no es pot aplicar de forma justa a Catalunya. Intentar defensar els presos criticant els tribunals espanyols, potser dona vots però alimenta el xoc de discursos  supremacistes que tants mals resultats ha donat fins ara.

Fa deu anys, poca gent hauria dit que uns polítics que volien utilitzar la independència per guanyar unes eleccions autonòmiques podrien acabar a la presó. Puc entendre que l'Estat aprofiti la justícia per radicalitzar el discurs sobre la unitat d'Espanya. Em costa més d'entendre que tants independentistes insisteixin a canviar l'Estat, quan el que caldria fer és recordar cada dia que Catalunya és un país ocupat i que els seus tribunals i la seva justícia són fruit de la colonització. Així, tot el temps que perdem recordant com de dolents són els espanyols, el podríem dedicar a pensar en els nostres problemes i les nostres solucions, que no passen pas per criticar fins a l'extenuació la visió del món que tenen a Madrid.