Macià Alavedra m'havia dit més d'una vegada que quan un partit o una facció política reclama lideratges nous és que està a les últimes. Els liders no es fabriquen, ni es demanen, apareixen al bell mig del camí de manera inesperada i molt sovint molesta. 

Un líder és una figura incòmoda, sobretot quan comença la seva carrera. La funció del líder és impulsar solucions noves en els períodes d’incertesa, justament quan la majoria de la gent té tendència a aferrar-se a les fórmules de sempre, fins i tot encara que les sàpiga equivocades o caduques.

Un líder és una figura incòmoda, sobretot quan comença la seva carrera

Les entrevistes que Jordi Cuixart i Carles Puigdemont han donat aquesta setmana m’hi han fet pensar. Em crida l’atenció que tots dos hagin coincidit a dir, en els mitjans públics de la Generalitat, que el país necessita lideratges nous. Sobretot perquè la seva reflexió sembla que ve induïda, en els dos casos, per una pregunta del presentador de torn. 

El problema de Cuixart i Puigdemont és que van creure que podrien canviar les coses des de dins i han quedat atrapats en la teranyina teixida per la Transició. Igual que Quim Torra, tots dos pertanyen a una generació que es va creure que la democràcia consistia a fer mitjana amb la mediocritat per no ofendre el poble ni, sobretot, els espanyols.

Quan Puigdemont posa Elsa Artadi com a exemple de nou lideratge em fa pensar en Jordi Sànchez quan critica les “ànsies partidistes”, com si ell no treballés per uns interessos molt concrets. Artadi va fer carrera en la piscifactoria autonomista i va col·laborar amb l’aplicació del 155, igual que Pere Aragonès, que també es presenta com una cara fresca, com caiguda del cel. 

Un exemple de polític amb vocació de líder que he conegut és Uriel Bertran, que es va petar el consens per aprovar l’Estatut, quan Madrid intentava comprar ERC aprofitant les prevendes del tripartit. Un altre exemple seria Anna Arqué, que ha mantingut el mateix discurs sobre l’autodeterminació des que va aparèixer en les consultes. 

López Tena, Joan Laporta o Joan Carretero també tenien vocació de líders, amb les limitacions o els errors que cadascú els vulgui atribuir. I Jordi Pujol, naturalment, sobretot quan escrivia llibres demanant més poetes i menys estudis sociològics. Després es va pensar que el lideratge és per sempre, com un amor masclista o una feina guanyada per oposició.

Un líder només parla dels deixebles quan vol perpetuar-se en el poder

Un líder només parla dels deixebles quan vol perpetuar-se en el poder, perquè sap que el líder de debò o bé s’imposa per la seva pròpia força o bé cau pel pedregar amb el seu projecte. El líder surt de les entranyes del poble, però és més intel·ligent i més fort que el mateix poble. No es fa l’orni amb els temes importants perquè sap que si fa mitjana amb la mentida quan arribi el moment de la veritat no tindrà prou força per respondre. 

Cuixart i Puigdemont diuen ara que calen lideratges nous. Després de 14 mesos afirmen que l’exili i la presó no han de monopolitzar la política del país. El processisme està esgotat i el culebrot que Espanya muntarà als tribunals acabarà de rematar-lo. Tot i així aquesta reivindicació és una mena de cinisme pòstum, igual que les crides a estimar els espanyols que fa Oriol Junqueras. 

Justament el darrer número del The Atlantic porta un reportatge dedicat al paper que la ràbia ha tingut en el progrés d’Estats Units que m’ha recordat el líder ERC. Contra els discursos que miren d’estigmatitzar-la, i de pintar-la com una reminiscència simiesca, la revista explica que és una de les emocions humanes més complexes i que apareix més a la Bíblia. 

La capacitat d’enrabiar-se serveix per millorar la qualitat de les relacions humanes

Segons el reportatge, la capacitat d’enrabiar-se serveix per millorar la qualitat de les relacions humanes i per obrir debats i canals de comunicació que altrament quedarien soterrats per les actituds acomodatícies. La revista reconeix que la ràbia és poc estètica i fins i tot perillosa, però també explica que soterrar-la castra el potencial de les persones, i les torna insensibles.

Trump i els brexiters ho van entendre perfectament. En canvi, els vells líders processistes prefereixen dessagnar-se aferrats al seu paternalisme cada dia més artificial i decadent. En el fons confien més en la misericòrdia de Madrid que no pas en la força del seu lideratge —per no dir en la intel·ligència de la gent. Parlen de república però creuen que només podran tenir una nova oportunitat si ajuden els borbons a consolidar una segona transició.