Fa uns dies, tornant a casa de matinada, em vaig trobar un parell de mosquetes molt menudes que giravoltaven sobre una tassa de cafè que m’havia deixat per retirar en una taula baixa del menjador. D’entrada em van fer gràcia. Les mosques convencionals fan soroll quan volen i tenen unes cames fastigoses i uns ulls inquietants.

Aquestes bestioletes no passaven de semblar un borrissol de pols amb ales. Si haguessin sigut ocells m’haurien despertat una punta de tendresa. Tenien un cosset cotonós i un vol insegur i inestable. Com que era tard, vaig pensar que estarien millor donant voltes a la bola del món que tinc allà mateix. Vaig retirar la tassa de cafè i les vaig deixar en pau amb el seu vol de principiant, silenciós i somnàmbul.

D’entrada no em vaig esverar quan l’endemà al matí vaig trobar algunes mosquetes més en d’altres estances de la casa. De jove practicava les arts marcials i m’agrada mantenir els reflexos esmolats, ràpids i joves. Quan me’n trobava una descansant al sostre o a la paret, l’espantava i, tan bon punt intentava fugir de mi, la caçava al vol sense problemes. La cacera em treia temps, però també m’ajudava a pensar millor els articles.

A poc a poc, les bestioletes van proliferar i vaig perdre la paciència. Per intentar extingir la plaga em passejava amb un cotó mullat i un coixí vell pel pis. De seguida que veia una mosqueta l’esclafava a la paret sense contemplacions i netejava tot seguit el rastre de sang que deixava. Dilluns vaig trobar-ne una al dormitori i li vaig llançar a sobre el llibre que llegia. Ara tinc l’habitació marcada amb el blau cel de la coberta d’uns contes de Pere Calders.

Com que el nombre de mosquetes seguia creixent, vaig començar a sospitar que alguna cosa es podria a Dinamarca. Ocupat com estic tot el dia, no se m’acudia pensar en res que no fossin gats o gossos morts. Vaig mirar que no tingués un colom descomponent-se a la terrassa. Fins i tot em va passar pel cap la idea que algun polític processista ―potser esmentat en algun tuit― estigués podrint-se en algun racó de casa, ni que fos en esperit. 

L’univers conspira i m’agrada buscar el simbolisme dels problemes i les solucions que, de vegades, em trec del barret. Així va ser que ahir estava al gimnàs i de sobte vaig pensar en un cul de sogra, gros com una carabassa, que em vaig comprar ara fa un any, en un moment que veia el futur negre. El tenia col·locat en un angle buit del menjador i quan tenia un mal dia me’l mirava ajagut des del sofà i em donava ànims. 

Els cactus em cauen bé perquè demanen poques atencions i són molt resistents. El meu cul de sogra tenia la pell carnosa del bon enciam i estava recobert amb unes pues de color marfil que semblaven ullals d’elefant en miniatura. Quan vaig anar a veure com estava, em vaig adonar que feia temps que no el mirava. Les pues semblaven dents de fumador. El cos havia perdut la tibantor de cul de joveneta i era una carcanada fosca i contrafeta, plena de forats.  

Mirant de no punxar-me vaig treure el cactus mort de casa i el vaig llençar al primer contenidor que vaig trobar al carrer, sense massa ritual ni sentimentalisme. Ara que les darreres mosquetes abandonen el pis o cauen sota la meva mà implacable, em sento com si anés canviant de pell. M’adono que quan llaures la teva independència tot es transforma i que els fantasmes del passat es converteixen en l’adob de la imaginació i del coratge que necessites per crear l’ordre vital que el teu geni et reclama i es mereix.