I

Conferència col·loqui sobre l'epistolari Sales-Rodoreda, a la Calders, la llibreria que l'Abel Cutillas ha convertit en una barreja de negoci cultural i de bar del Rick, mentre fa temps per escriure la novel·la de mil pàgines que un dia em va prometre. La convidada estrella era la neta del Joan Sales i la Núria Folch, Maria Bohigas. També hi havia el poeta mallorquí Pons Alorda, que va marxar més aviat: Joan Magrané estrenava una obra amb lletra seva al Palau de la Música. 

Jo, francament, hi anava a escoltar Gonzalo Torné. Tenia curiositat per veure com es relacionava amb la literatura catalana i quina química es creava amb els altres dos convidats, que són gent que necessita anar despentinada per sentir-se creativa. Torné és un novel·lista espanyol que posa noms americans als seus personatges. Escriu com si fos Nancy Mitford, però sense haver gosat estimar mai el seu país, sense haver gosat mai de marxar-ne i, sobretot, sense haver patit mai una guerra. 

Escrivint és pulcre, eficaç i frivolot. Es fa el simpàtic a tuiter i viu a Barcelona com podria viure en qualsevol altra aglomeració urbana d’Occident. Representa la cara amable de la globalització i de l’assimilació castellana. La seva intel·ligència d'escriptor convencional hauria brillat davant l'erudició dels dos lletraferits. Tot i que d’entrada pot semblar més pueril que la Bohigas i que el Pons Alorda, Torné pensa des d'un marc espanyol. El seu món intel·lectual parteix d’una base mesquina, però sòlida. 

Bohigas i Pons Alorda són dos exemples refinats de la ferida lluminosa del país. Formen part d'una aristocràcia provincial invertebrada que tracta la cultura catalana com si fos la cultura d'un país petit, i no la cultura d'un país ocupat. Bohigas encara no ha tornat de París, on va néixer i va viure fins que es va divorciar d’un diplomàtic francès cregut i malcarat, que menyspreava els seus sogres per menestrals i catalans. Pons Alorda és tan feliç d'haver-se escapat del poble que només té esma per explotar la vessant lúdica de la cultura —cosa que val a dir que fa molt bé. 

Tots dos gaudeixen escoltant-se a si mateixos mentre parlen, i tots dos miren d'evitar els temes conflictius sense que es noti gaire. Sempre penso que saben moltes coses i que, malgrat tot, no acaben d’entendre res del tot bé. Igual que em passa amb Carles Puigdemont, de vegades tinc la sensació que la seva intel·ligència és un forat negre que xucla l’energia per tornar-la en forma de detritus tòxic. Em fa angúnia veure com, tot i els càlculs que fan per subsistir, deixen sempre la seva esquena al descobert.

La sensibilitat els fa odiar el pujolisme, però la manca de coratge o l’excés d’afectació fa que no vagin més enllà de la crítica al catalanisme. Com a agents destructius són perfectes, acaben repetint els mateixos esquemes que odien des de posicions excèntriques o ressentides. Incapaços de furgar en les profunditats del sistema de dominació, donen voltes increïbles per explicar conceptes molt senzills. La seva sofisticació és tan impostada que, sense voler, deshumanitza la cultura i alimenta la mateixa lògica assimiladora que, en principi, mira de combatre. 

Sense el sentit comú de Torné, que tenia febre i que no va poder venir a l’acte, la conversa es va anar tornant cada cop més bizantina. Pons Alorda va haver de marxar corrent cap al Palau de la Música i de seguida es va veure que Bohigas tenia corda per estona. La sensació que servia més pa que formatge al seu públic em va irritar i, al final, no vaig poder evitar d’intervenir, tot i les ganes que tenia d’aixecar-me i d’anar a trobar-me amb J., que m’havia escrit feia una estona. 

L'Abel li havia preguntat a Bohigas com és que la novel·la de Sales havia passat tants anys enterrada abans de tornar a emergir. També li havia preguntat si aquesta resurrecció es podia relacionar amb la revifada que ha tingut La mort i la primavera, la novel·la inacabada de Rodoreda, que ha estat reeditada fa molt poc. L'Abel va introduir la paraula “política” com qui tira la canya esperant que l’ham s’enganxi a la cua d’un lluç de dos metres. Tímidament, va insinuar que la política potser tenia alguna cosa a veure amb l’èxit o el fracàs dels llibres importants, però de seguida se’n va desdir. 

Llavors, Bohigas va començar a parlar del pes de les generacions i de la necessitat de matar els pares. Va explicar que Incerta glòria havia revifat a Catalunya gràcies a la critica de París, que l’havia encimbellat com una de les grans novel·les del seu temps a propòsit d'una traducció al francès. El tacticisme de l'Abel el trobo còmic —té una llibreria i combina la veritat amb el sentimentalisme amb visió de botiguer. Però Bohigas es creia cada paraula que deia. 

Mentre l’escoltava, recordava l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Sales que va contribuir a impulsar com a mestressa de Club Editor. El seu avi encara avui es deu remoure a la tomba, si la notícia d’aquella astracanada obscura ha arribat a l’altre barri. S’ha de ser molt bèstia per convertir Incerta glòria en una versió rural i feminista d’El Vaquilla. Té gràcia que l’autor que més esforços va fer per descriure la Guerra Civil i la dictadura des de la llum fos folkloritzat en plena eufòria processista amb la complicitat de la seva pròpia néta.

Al final, vaig alçar el braç i vaig irrompre amb les meves coses: 

"Abans has preguntat quin era el rei despullat de la cultura catalana que ningú no gosa assenyalar", vaig dir: "És l'ocupació espanyola. El catalanisme no ha sigut altre cosa que un sistema per envernissar aquesta ocupació de consentiment i poder dominar així el país a través de poques persones. El naixement d'Edicions 62 —al qual també t’has referit— tenia la missió d’arruinar els editors en català. Tant se val si la vanitat, l'entusiasme i els diners van impedir als seus impulsors de veure-ho.”

“No va ser el catàleg ni el públic, ni el model de negoci, el que va fallar. Responent en els teus termes, no va fallar res. Edicions 62 estava pensada, des de l’inici, per institucionalitzar la precarietat cultural. Per això la llengua de les traduccions era resclosida, artificiosa i pudia a clandestinitat. Els que van fallar van ser els editors i els traductors. No se’ls pot culpabilitzar perquè eren gent destruïda pel trauma de la guerra i del franquisme, ànimes vençudes que havien perdut el sentit del gust i de la grandesa. 

"Les xafarderies que apareixen en l’epistolari Sales-Rodoreda deixen clar que el sistema de dominació espanyol premia la mediocritat per mantenir el país sota control. Potser el públic català de l’època no estava a punt per llegir obres de valor universal, això també és veritat. Però el problema principal va ser que el català literari que es pretenia escampar portava la llavor de la mort, per això cap d’aquelles primeres traduccions ha perdurat. La gent les tenia a casa com un gerro bonic, ple de verí. Molts dels que van fer un esforç per llegir-les han quedat intel·lectualment tolits.

"Pel que fa a Incerta glòria, no crec que quedés oblidada per motius generacionals, com tu defenses. Ni molt menys perquè alguns catalans s’oblidessin de matar els seus pares. L’obra de Sales va quedar enterrada per motius polítics, pels mateixos motius polítics que Jordi Pujol es va guardar molt de reeditar els dos grans llibres seus de joventut, publicats a finals dels anys setanta, poc abans que fos president de la Generalitat: Des dels turons a l'altra banda del riu i Construir Catalunya...

(Dijous continua)