III
Els elements de caire generacional, doncs, també han marcat la meva relació amb Marc Álvaro. La generació dels anys 60 va anar a l’escola quan el franquisme i la guerra freda havien normalitzat tots els seus tòpics. Amb una memòria nacional afeblida, que no els podia protegir de la dictadura, i una febrada consumista que va irrompre com un torrent d’aigua en el desert, els catalans dels anys 60 van arribar vulnerables a les trampetes de la Transició. Els amics que tinc de l’edat d’ell són gent endurida, amb una consciència històrica fortíssima que els ve de les profunditats de la família.
Els catalans nascuts als anys 60 van necessitar més força que jo per sobreviure al context. Tenen la sort que han vist els espanyols sense la màscara de demòcrates i en recorden perfectament l’actitud de conqueridor que els ha permès viure del robatori durant segles. Els pocs que no es van sotmetre al miratge autonomista van pagar un preu altíssim per no trencar-se. No posaré noms, però les persones d’aquella dècada que m’estimo més o bé fa anys que no treballen, o bé es passen bona part de l’any viatjant per llocs remots, o bé sembla que tinguin la síndrome de Vietnam.
Els qui vam ser educats en català potser hem crescut en un clima de llibertat artificial, però vivim els valors democràtics amb normalitat. Potser som ingenus, però no som materialistes fins a la sordidesa, hem crescut en l’abundància. El benestar ens ha dut a la porta de casa els llibres, el sexe i les millors creacions de Califòrnia i de Nova York. Hem après l’anglès quasi sense esforç i el fet d’haver estat educats en l’idioma del país fa que ens costi més de combregar amb rodes de molí. Els mateixos espanyols ho noten, per això ara diuen que cal intervenir l’escola i castellanitzar-la.
Tot i que hem nascut al segle XX, no podem dir com Josep Pla: “L’únic drama de la nostra època és que ha obligat tothom a ser un supervivent”. Marc Álvaro sí. L’amic de Campuzano encara és fill del cinisme de Franco i de Stalin, encara va créixer marcat pel pacte entre comunistes i feixistes de 1978. La seva generació va ser la primera que va poder triar el món civilitzat com alternativa a l’Espanya violenta i autoritària, però majoritàriament va preferir construir una Espanya en petit a Catalunya per no posar-se en problemes i, sobretot, per no fer enfadar els castellans, que llavors tenien més mala llet que l’Arrimadas.
El cinisme sociovergent es podia comprendre mentre estava en mans de Macià Alavedra, que va creuar els Pirineus a peu quan era petit, o de Jordi Pujol, que va ser torturat per la policia, o de Pasqual Maragall, que va veure com la seva família es pixava sobre la memòria de l’avi poeta i, a sobre, es va haver d’amagar a casa de mossèn Ballarín; o bé de José Montilla, que era un pobre immigrant. El cinisme d’Artur Mas, el drama del qual va ser haver de tornar a parlar català després d’haver-se castellanitzat, ja és de qualitat més baixa. La degeneració que ha vingut després era previsible.
Si les dues guerres mundials van servir per eliminar la diversitat europea per la via de la violència, la generació de catalans nascuda als anys 60 constitueix la màxima expressió d’una Europa que ha intentat eliminar les diferències de fons a través de la castració intel·lectual. La deriva del procés i el joc de mans final de Puigdemont és impossible d’explicar sense la mentalitat d’una classe dirigent esporuguida per la qual evitar qualsevol conflicte (amb Espanya o amb l’electorat) era més important que la mateixa independència.
Igual que Junqueras o que Puigdemont, Marc Álvaro té una puteria entendridora, de criatura que ha patit bullying a l’escola i diu, com si fos Scarlett O’Hara: “Prometo que mai més no tornaré a passar gana”. A diferència meva, que vaig fer mans i mànigues per guanyar temps, conscient que corria el perill de perdre’m en els vicis dels més grans, Marc Álvaro estava decidit a ser una intel·ligència precoç. Com l’Espanya democràtica, va voler créixer ràpid per fugir del seu passat, i les presses li han passat factura.
Com quasi tots els intel·lectuals de la seva època, Marc Álvaro va preferir situar-se bé en una Catalunya rància i espanyolitzada, que no pas defensar-ne una de moderna i de cosmopolita, i ara cada cop que penso en ell el recordo ballant Los pajaritos al casament de Jordi Graupera. Per no fer un retrat complet del seu país, l’amic de Campuzano ha produït una versió estrafeta d’ell mateix que connecta molt bé amb la idea d’home domesticat que escarneixen Rodoreda i Salter als seus llibres. Tant l’adroguer esguerradet que salva la Colometa a La plaça del Diamant, com l’arquitecte d’Anys llum que viu resclosit a la seva gàbia d’or, mentre la seva dona es consumeix d’avorriment i de buidor, serien lectors incondicionals de La Vanguardia.
Heus aquí per què Marc Álvaro ha interpretat el paper de l’intel·lectual a l’antiga, com l’entenia Gaziel, com una mena de sacerdot que conté els excessos de les masses i els orienta amb la seva torxa il·luminadora, si cal amb el maquiavelisme retorçat del flautista d’Hamelin. Ara que internet ha trencat els discursos verticals, ara que tothom pot anar a la universitat, no veig quin sentit té fer de Gaziel. Amb els debats oberts de forma permanent, l’intel·lectual només pot aspirar a ser un excèntric que assenyala allò que tothom mira però ningú no veu. I més a Catalunya on el poder és tan precari.
En una societat oberta, un intel·lectual que no vulgui ser un succedani de polític ha de pensar com si no tingués res a perdre. Avui no pots pretendre que la majoria de la gent et doni la raó, ni controlar la recepció d’allò que dius, com si el monopoli de la informació funcionés com en els temps de les màquines d’escriure i dels megàfons. En comptes d’intentar modelar el públic des de l’aplaudiment, l’intel·lectual d’avui ha d’intentar influir en la societat plantejant i animant les discussions.
En els règims pròspers es poden disfressar o silenciar infinitat de coses perquè el marge per a la creativitat és molt gran. La creació tendeix a realitzar-se amb els excedents de la força, amb les sobralles de la intel·ligència i la fidelitat. En els règims putrefactes tot ho acabes havent de revisar perquè les obvietats porten el corc que t’acaba ensorrant amb la resta del vaixell. És una cosa que ja sospitava quan tenia les primeres feines i Marc Álvaro em qualificava, encara carinyosament, de criptoanarquista.
A mi els grans relats se’m van desfer a les mans abans de començar a escriure. Potser això també ajuda a entendre per què el mestratge que esperava de figures com Marc Álvaro no es va produir, ni tampoc s’ha produït amb altres persones intel·ligents com Jordi Graupera o Jordi Amat, que són més joves, més conciliadors i van treballar més a prop seu. Quan em vaig posar a escriure, el règim del 78 i l’Europa de la guerra freda ja havien perdut la seva permeabilitat. L’única cosa que podia fer era apartar-me dels discursos generalitzadors.
El fet que Marc Álvaro hagi esdevingut un opinador irrellevant per molts dels meus amics em fa pensar que viurem una renovació política. Quan un sistema cultural s’esgota, la política es devora ella mateixa. Ho hem vist a Catalunya, a Espanya, a Europa i fins i tot als Estats Units, que és la societat més viva d’Occident. Marc Álvaro il·lustra fins a quin punt la força de l’independentisme ha servit per desmuntar una colla de figures que estaven més pendents de no ésser desplaçades, que no pas de pensar i d’actuar per eixamplar alguna frontera com havia fet l’home occidental des de fa segles.
L’amic de Campuzano representa un món que mai no ha cregut que la independència fos possible i que, tot i així, va voler abanderar-la perquè no tenia cap idea millor per viure. El procés, i especialment el referèndum, ha sigut un test de qualitat, hauria de servir per aclarir el paisatge. El futur que vingui ara dependrà de la força cultural que tingui el país. Un líder polític de debò no es crea, apareix com un bolet de resultes de la pressió social que generen les idees noves. Em sembla que hem fet la part fàcil, i que ara queda la més dificil.