Pocs dies després que els metges ens donessin el diagnòstic de la mare, em vaig fer una banyera a casa seva. Jo només tinc dutxa i algú m’havia dit que l’aigua amb sal relaxa i ajuda a treure merdes. Per no avorrir-me em vaig posar els auriculars i vaig triar com vaig poder, allargant el braç des de l’aigua, un Ted Talk que parlava, justament, dels efectes de l’estrès en la salut.

El conferenciant era un metge i explicava que, després d’assolir plaça fixa a l’hospital, va pagar un viatge als pares per celebrar la consolidació de la seva carrera. Cada dos dies el trucaven, des d’una ciutat diferent, orgullosos d’ell i contents com uns gínjols. Tot anava bé fins que un matí la mare el va trucar per dir-li, entre plors, que el seu pare havia mort d’un atac de cor a l’hotel on s’hostatjaven.

Sense donar detalls, el metge explicava que havia viatjat a Europa, havia fet la paperassa, havia acompanyat la seva mare de tornada a casa amb el cadàver del marit i havia organitzat les exèquies perquè els amics i els familiars del difunt se’n poguessin acomiadar. Llavors, quan tot semblava dat i beneït, va agafar uns dies de vacances per desconnectar del món en una illa paradisíaca perfecta per fer surf.

Com era de preveure ―perquè altrament no hi hauria hagut Ted Talk―, les vacances van empitjorar la situació. El primer dia el metge va notar molèsties a la zona del cor. El segon, es va medicar; el tercer, es va ficar al llit i el quart va tornar a casa cagant llets per ingressar en un hospital. La lliçó era que l’estrès és un verí silenciós i que, en les situacions difícils, cal trobar moments per alliberar-lo, ni que sigui respirant fondo.

Jo en vaig treure una altra conclusió que m’ha tornat al cap aquests dies que els veïns em pregunten què passa a Catalunya, i que ja vaig constatar a l’estiu quan vaig impactar absurdament contra el fons d’una piscina amb el taló del peu esquerre. Un xoc emocional pot ser igual de dolorós que un xoc físic. El fet que el desordre que provoca sigui més intern i més subtil no vol dir que no necessiti ser tractat amb la mateixa cura i respecte. 

Quan pateixes un xoc emocional el que passa és que la teva percepció de la realitat canvia de sobte, i és com si anessis en un cotxe i t’estampessis contra un mur que algú hagués posat al mig de l’autopista per sorpresa. El programari que et fa funcionar de forma automàtica en certa manera queda desfasat o en qüestió. Si no trobes la tranquil·litat per revisar-lo i posar-lo al dia, una resposta adaptativa del teu cos pot ser emmalaltir com li va passar al metge del Ted Talk.

Quan el cos queda atrapat en el passat s’estressa i si no en té prou, per afrontar el futur, amb algunes evasions i alguns vicis compensatoris, comença a donar senyals d’alarma fins a col·lapsar-se. Les convalescències donen temps per pensar i per fer conscients els mecanismes que ens fan funcionar de forma espontània, tant a nivell intel·lectual com biològic. Per això tothom surt canviat d’un problema de salut, sigui d’origen físic o emocional. 

Quan alguna cosa ens atura contra la nostra voluntat bona part del sistema que funcionava per defecte es curtcircuita i això ens permet revisar temors i hàbits adquirits més o menys profunds. La cara de cotxe nou que la gent fa quan es recupera no ve de les medicines ni dels tractaments, sinó del procés de renovació interna que desencadena el dolor pel sol fet de llençar el malalt contra ell mateix i la realitat que l’envolta.  

El merder que hi ha aquests dies m’ha fet pensar en el Ted Talk i en el meu pobre peu, que ja comença a funcionar, perquè Catalunya sembla un pacient que hagués assumit que mai no tornarà a fer vida normal, que mai no es recuperarà. Les reaccions del país ―sobretot dels polítics, que són els que viuen més a prop dels traumes nacionals― semblen més destinades a justificar i a cronificar la malaltia que no pas a buscar maneres de curar-la.

La mateixa visió del món porta als mateixos costums i a les mateixes sinapsis i, per defecte, a les mateixes emocions, les mateixes experiències i els mateixos traumes. No és el mateix viure pensant que et pots curar que viure donant per fet que estaràs sempre malalt. No és el mateix lluitar pel futur abraçant la travessia pel desert i la incertesa que comporta de crear-lo, que somiar en un futur perfecte, embolicat amb un llacet, que en el fons saps que no arribarà mai. 

La mandra i la por que fa la incertesa ens empeny a aferrar-nos a les coses que coneixem i el país coneix tan bé la derrota que sembla incapaç de prescindir-ne. La derrota s’ha convertit en un negoci tan fabulós, ha ordenat tan bé la societat, que totes les inèrcies ens hi retornen. Catalunya hi troba una mena de seguretat morbosa, i de vegades sembla el malalt imaginari de Molière, un patidor que només atrau corbs al voltant seu. 

El primer que has d’assumir quan et poses malalt o pateixes un xoc emocional és que no pots tornar enrere i que no pots oblidar el que has après, encara que faci mal. És veritat que n’hi ha prou de llegir els diaris per comprendre el clima depriment i autodestructiu en el qual el país ha viscut immers els darrers 300 anys. Però fer coses que caldria haver fet la setmana de l’1 d’octubre no ens tornarà pas aquella oportunitat d’or, com a molt servirà d’assaig per a batalles futures. 

Els nois que cremen contenidors i els nois que organitzen tsunamis després d’haver-se empassat totes les mentides dels presos polítics haurien de tenir-ho molt present. Els records i els pensaments et poden matar o et poden obrir un món nou. Tot depèn de com facis servir el cervell. Espanya és un verí per a Catalunya, però és la nostra classe dirigent i el pes del passat fallit que obstaculitzen la renovació interna que el país necessita per poder refer-se i curar-se de la seva llarga malaltia.