Cada vegada que surto de casa i topo amb una terrassa penso en el darrer assaig de Richard Florida sobre la crisi de la vida urbana. Florida comença el llibre amb una imatge molt ben pensada. Diu que al costat de la casa del West Village on Jane Jacobs va escriure el seu famós llibre, The Death and Life of the Great American Cities, un magnat hi va comprar el 2014 una mega mansió fortificada de 42 milions de dòlars. 

Els darrers 10 anys, Barcelona no s’ha omplert de súper rics, com Manhattan i d’altres capitals occidentals. Encara que els polítics es preocupin pels preus dels habitatges, la ciutat és assequible, no es pot dir que la fuga de talent que patim sigui culpa del parc immobiliari. Ignoro quants pisos pots comprar a Barcelona pel preu d’un sol apartament al Soho, però segurament uns quants o molts. 

Florida comença l’assaig parlant de Jacobs perquè el seu llibre va marcar diverses generacions de polítics i urbanistes. Quan el capitalisme estava a punt de convertir les ciutats en una jungla, la meditació de Jacob va canviar la imatge de la vida urbana. La sociòloga hi recordava la relació que el talent i la vitalitat econòmica han tingut sempre amb els petits detalls que fan la vida enriquidora, sofisticada i agradable. 

Com els barcelonins hem sabut sempre, les terrasses formen part de l’essència d’una ciutat, igual que els petits comerços, els arbres, els edificis endreçats, les voreres netes i la diversitat d’oficis i persones. Les terrasses són un bon invent sempre que serveixin també per fer-hi grans negocis mentre et prens un gintònic amb una ginebra de primera, sigui d’importació o de les que es fabriquen al voltant d’Igualada, Maó o Tarragona.

Les terrasses no poden ser només per als turistes, ni poden servir d’excusa per engruixir els beneficis de manera fàcil, estalviant diners en la decoració del local o en la qualitat dels productes que s’hi serveixen. Potser és causalitat, però trobo que és un mal senyal que les terrasses proliferin com bolets en el meu barri, alhora que tanquen les petites òptiques, ferreteries, gestories o botigues de roba per a embarassades. 

Barcelona no és París, on la vida de carrer està limitada per la meteorologia. És perillós explotar les terrasses, com fa l’Ajuntament, si alhora no dediques els beneficis que dona el bon clima a explotar també el potencial polític i cultural de la ciutat amb totes les seves conseqüències. Les terrasses no poden servir perquè els universitaris aturats i els mileuristes hi matin el temps ofegant la frustració, mentre insulten el PP o es caguen en el capitalisme.

En el seu llibre, The urban crisis, Florida assegura que l’especulació immobiliària amenaça d’expulsar la classe mitjana i els artistes de ciutats com Nova York. Florida ha descobert que el seu assaig més conegut, Les ciutats creatives, era un pèl massa optimista. Suposo que els seus amics no havien previst que la concentració de capitals provocaria el Brèxit i la victòria de Trump, a més de l’entrada de capital xinès i rus en el cor financer d’Occident en forma d’inversió immobiliària.

Hi ha un passatge en el qual Florida qualifica de ludites els grans propietaris de les ciutats globals, que sovint desertitzen carrers i edificis. Diu que la seva avarícia ha empobrit la vida urbana i adverteix que podrien arribar a tenir un poder propi dels senyors feudals. A Barcelona els ludites i els senyors feudals no són els propietaris, sinó els polítics que descapitalitzen la ciutat davant dels reptes que planteja la globalització, buscant solucions petites a problemes grans. 

Florida ja suggeria en el seu clàssic sobre les ciutats creatives que París, Amsterdam i Madrid no veurien mai amb bons ulls el creixement de Barcelona. En mans de Podem i els processistes, la ciutat sembla un elefant que mira d’encaixar dins de l’Estat espanyol amb uns domadors que li donen pinso i marihuana, per aprimar-lo sense que s’enfadi. Tot i que les terrasses no en tenen la culpa, quan veig com proliferen, no puc evitar pensar que la idea de la ciutat que les promou, provinciana i facilista, no em representa.

A la paràbola dels talents està ben explicat que no pots especular amb els dons que et venen regalats -com per exemple clima- sense acabar com el rosari de l’aurora. El capitalisme tendeix a fer bombolles, a promoure formes ràpides de creixement per poder comprar barat. Abusar de les terrasses, quan tens un port i un aeroport tan important, per no molestar Espanya és una manera perillosa d’oblidar que, com més amunt pots arribar, més avall pots caure.