Mentre espero que algunes coses importants s’acabin de podrir, em dedico a endreçar el passat per poder posar un llaç de pastisseria ben bonic a una època que s’acaba. Des de fa uns dies, per exemple, em dedico a repassar i a reescriure parts del meu llibre El nostre heroi, Josep Pla

Quan acabi faré el mateix amb la biografia de Companys i el llibre de les ciutats, Londres-París-Barcelona. Hi ha un noi que diu que està traduint a l’anglès Breu història de la Rambla. Si algun dia enllesteix la feina i els processos de putrefacció s’allarguen prou, aprofitaré també per fer-li els retocs que necessita. 

Tot i que alguns amics se’n fotien quan ho deia, sempre vaig entendre que el llibre de Pla era un esborrany. No cal dir que hauria preferit no trobar mai el moment de tornar-hi, i que la força del país m’hagués empès a conquerir nous mons o que m’hagués donat la base necessària per entaular baralles amb mi mateix un poc més sofisticades.  

Quan vaig escriure el llibre es tractava de guanyar terreny per respirar. La pressió que feien els estigmes i les confusions arrelades al passat era tan gran que, constantment, calia triar entre d’explicar-ho tot des de l’inici o passar per un pobre home incomprensible, esquerp i desequilibrat. 

Escriure és una activitat individual però en la selva i el desert no hi creixen homes, més aviat hi creixen serps i escorpins. Al final, fins i tot els artistes més universals i deslligats del seu país depenen dels sistemes de valors i sobreentesos generats pel seu entorn per poder crear les seves genials obres combinatòries. 

Després dels llibres que he escrit sobre Companys i Josep Pla, parar atenció en alguns detalls no fa tant mal. Per exemple, resulta més fàcil de comprendre que Gabriel Ferrater hagués tingut, com Pla, problemes amb la policia, i que l’episodi de la seva detenció hagi passat desapercebut, tot i haver marcat profundament l’educació intel·lectual de l’Escola de Barcelona. 

Quan la gent ensopega amb la veritat sovint es treu els ulls per no haver de triar entre lluitar per defensar el seu honor o viure atrapat com un cuc entre el perill i el sentiment de culpa. Les preguntes que una societat es pot arribar a fer estan escrites en les formes que genera per canalitzar les emocions i, de vegades, cal tirar pel dret per sobreviure ni que sigui a la intempèrie.

Un dia descobrirem que, en el seu pensament astut, Junqueras fins i tot tenia previst passar per la presó per tornar a Catalunya com si fos Jordi Pujol. Fins i tot podrem entendre que hi ha una relació entre la literatura sense ombra de Quim Monzó i els seus deixebles, i el pensament no nacionalista que ha acabat creant figures com Albert Rivera. 

El sistema cultural espanyol mediatitza la interpretació del nostre món perquè l’imperi castellà es va muntar sobre l’imperi català i la unitat d’Espanya està pensada contra la voluntat de Catalunya. Això estrafà les formes que genera el país i crea salvatges que han de civilitzar-se pel seu compte i aprendre a viure en els seus propis termes per curar el món a través seu.

Quan vaig treure el llibre sobre Josep Pla, la cultura espanyola em tenia massa atrapat perquè pogués ocupar-me de les delicadeses de la forma. Tampoc tenia les condicions materials, ni l’experiència que cal per escriure sota pressió des d’aquesta neutralitat divina que et permet dir-ho tot amb un amor incondicional a la follia dels homes. 

En aquell moment, necessitava massa marcar bé el meu espai vital i netejar de polls el territori perquè les formes no m’arrosseguessin cap a paradigmes estrafets, de submissió autonomista. Una cosa que em sorprèn quan em rellegeixo és la puerilitat de les crítiques que vaig rebre i la facilitat amb què se m’hauria pogut desacreditar i destruir.

El llibre té deu anys i encara ahir va venir un senyor amb un exemplar tot subratllat a demanar-me amb un entusiasme sorprenent que l’hi posés una dedicatòria. Quan rellegeixo el llibre em produeix més vergonya aliena de la que desitjaria, però també m’adono que té un fons irreductible de veritat que potser es pot blindar si sóc capaç de llimar la prosa sense destruir-ne l’esperit. 

L’exercici no té un objectiu nostàlgic, encara que ho pugui semblar. Si acabo de trobar una veu que em faci sentir prou segur en l’espai que els meus llibres han creat, potser podré eixamplar el meu món sense necessitat de passar-me a l'anglès, al marge de la decadència cap on els polítics sembla que ens vulguin empènyer.

La creació només pot germinar en els espais de llibertat que l’individu pot donar per descomptats. Tot i així l’avantatge de l’artista és que, en l’univers de la imaginació, una idea defensada per un home prou tenaç i intel·ligent pot combatre i destruir qualsevol altra idea, ni que estigui defensada per milions de bàrbars i un exèrcit de milers de policies erudits corromputs pel saqueig i per la propaganda.

(Article dedicat a l'Agustí Nicolau Coll, que tantes coses em va ensenyar. DEP, amic meu)