J.A. Zarzalejos i Arcadi Espada van publicar diumenge els dos articles més interessants que he llegit en castellà sobre el referèndum i la situació política que ha creat a Espanya. Zarzalejos reconeixia que l’Estat no podrà mantenir Catalunya per la força, com pretén Pablo Casado, que va dir ahir que el president Puigdemont pot acabar igual que Lluís Companys.

Espada dedicava l’article a escarnir els catalans que van resistir els embats de la policia de forma pacífica. Com bona part dels espanyols, el columnista d’El Mundo interpreta les estratègies no violentes de l’independentisme com un signe de feblesa. El seu article tractava les crítiques de la premsa internacional com una manifestació més de la decadència d’Occident. 

Espada es fa llegir perquè escriu emborratxat de la fatxenderia que ha anat destruint la democràcia espanyola. Des que el llegeixo, no n’ha encertat ni una, cosa que l'ha dut a accentuar cada cop més el seu histrionisme per salvar el prestigi. Pocs dies abans del referèndum, va dir que Rajoy hauria de dimitir si els catalans votaven. Com que no podia reconèixer que la Generalitat havia vençut, diumenge va envernissar la derrota de la policia d’èpica victimista.

Recordo que, quan vaig treure el llibre de Companys, el 2006, un periodista de Libertad Digital va dir que per fi el català servia per dir la veritat. Ja fa temps que aquesta observació es pot dedicar a la llengua castellana. És significatiu que el mal que el franquisme i el pujolisme van fer a la llengua catalana, ara l’estigui patint el castellà. A mesura que l’independentisme va perdent la por, l’articulisme en castellà sembla que es vagi fent petit.

Aquests dies la premsa espanyola em fa pensar en les Meditacions en el desert, aquell dietari que Gaziel va escriure durant el seu autoexili de postguerra. Gaziel hi descriu molt bé el col·lapse intel·lectual de l’Espanya civilitzada en mans del primer franquisme. Mort Unamuno, diu, els intel·lectuals espanyols semblen tots castrats. Des de Marañón fins a Ortega y Gasset, passant per Azorín i Pérez Ayala, insinua, tots es comporten com una colla de covards llepaculs i miserables. 

Ara passa una cosa semblant. No sé si és la pressió de l’Estat o el fet que la generació d’articulistes en castellà que s’ha educat en democràcia ho ha tingut tot massa fàcil. De vegades, per créixer cal trobar una certa resistència. Si totes les dificultats venen de cardar o de drogar-se massa, o de guanyar un excés diners, és fàcil que la creativitat i el pensament s’estanquin i que un acabi fent cara de David Summers  —el cantant dels Hombres G—, quan cantava allò de "sufre mamón, devuélveme a mi chica".

La qüestió és que la confiança que Rajoy ha posat en la por dels líders catalans ha tingut un efecte devastador en la premsa espanyola. En comptes d’intentar aprofundir en la història d'Espanya i en la situació de Catalunya per afinar els arguments, fins i tot els articulistes més joves i atrevits han tendit a imitar Rajoy i s’han tancat en argumentacions tòpiques i estrafetes, que confiaven secretament en una força bruta que ja es veu que resultarà impotent per aturar la independència. 

L’article de Zarzalejos em va sorprendre perquè, malgrat el punt d’enuig que el dirigia, posava sobre la taula el tema de la violència sense dir rucades. Per més gesticulacions que faci, la democràcia espanyola no està prou consolidada per emprar la coacció. La història li pesa massa. Si actués contra Catalunya amb la contundència que demana Espada, es trencaria, igual que un alcohòlic recauria a la beguda si es tanqués a beure whisky amb els amics.

Com deia Zarzalejos sobre la violència, “aquest és, en ple segle XXI, un preu que Espanya no ha de pagar perquè l’enfonsaria en els pitjors tòpics que afecten la nostra autoestima”. “Que no ens demanin als espanyols que sumem un episodi més de coacció estatal sobre el Principat”, afegia el columnista, després de vaticinar tota mena de desgràcies als catalans, si acabem impulsant un Estat independent.

En comptes de fer metàfores sobre nazis o genocidis i, en resum, d’intentar que Catalunya pagués pels morts que es van fer en el segle XX en nom d’altres països, els articulistes de Madrid i Barcelona que creuen en la unitat política d’Espanya podrien haver treballat una mica més. L’elaboració d’una idea de l’espanyolitat que no s’aguantés sobre la coacció era una feina que corresponia a les generacions educades en democràcia. No l’han fet.

Quan passin els anys es veurà que la millor garantia de la unitat d’Espanya és la independència de Catalunya. Es veurà que no són Puigdemont ni Carme Forcadell, ni els populismes, els que estan destruint el règim de 1978, sinó la hipocresia d’uns polítics i d’una premsa que van pretendre construir una democràcia donant per descomptats els beneficis de la violència emprada en d'altres èpoques.

En definitiva, si tot els arguments que té l’Espanya civilitzada és que Puigdemont ha de fer un pas enrere per evitar una guerra civil, com suggeria l'Évole ahir a El Periódico, l’Estat mereix ésser desmembrat i llançat a la paperera de la història com abans millor.