Els problemes que l’excantant de La Polla Records, Evaristo Páramo, va tenir aquest cap de setmana amb la Guàrdia Civil em van recordar els meus anys rebels, quan fumava marihuana, em saltava classes i portava melena. En aquella època ni tan sols podies fer por a les velletes, si no sabies dir quatre frases gruixudes en castellà.
El català estava en mans dels filòlegs. Les traduccions que corrien per casa gastaven una llengua ortopèdica que em feia pensar en els aparells dentals que es veuen obligats a portar alguns nois i noies. El castellà era un idioma corromput pels beneficis del saqueig i només semblava capaç de fabricar fantasmades de ric o de pobre.
Les cançons de La Polla Récords eren en castellà, però semblaven importades d’un altre país, d’un món que no sortia a la televisió, ni trobaves als carrers de Barcelona. En el castellà de La Polla Récords hi havia una naturalitat populatxera que connectava amb les nostres ganes de divertir-nos sense por i de viure sense culpes heretades.
Escoltàvem el grup basc perquè ens ensenyava a defensar-nos i perquè en català no hi havia res tan fresc. La moralina de Jordi Pujol no era tan pornogràfica com la que gasta Oriol Junqueras, però era infinitament més penetrant i hegemònica. El puritanisme no era una fabricació artificial, com ara; era fruit d’una llarga tradició de càstigs exemplars contra els qui gosaven anar a la seva o pensar pel seu compte.
Llavors les noies es tapaven el cul amb el jersei fins i tot quan estàvem a la piscina. Es deien coses estranyes, com ara que parlar català davant d’un espanyol era de mala educació o que la independència era una follia perquè ja havíem perdut prou guerres. Si sorties a l’estranger et preguntaven, sorpresos, en quin l’idioma parlaves i poca gent sabia que Barcelona era la capital de Catalunya.
Quan escoltàvem La Polla Récords la majoria de la gent se sentia estranya llegint diaris en català, tant si estaven escrits amb el llibre d’estil de l’Avui o del Diari de Barcelona. Els periodistes atacaven les polítiques de normalització lingüística perquè no sabien escriure la llengua que parlaven i tenien por de perdre el prestigi o de quedar en ridícul davant dels joves.
Perro catalán o polaco eren insults que circulaven. També hi havia la rialla que generava en alguns ambients el fet que tinguessis dos cognoms del país, com si això et convertís en un exotisme, en el supervivent d’un intent d’extermini que no es reconeixia. A les universitats no havia arribat la notícia del periodisme dels anys 30 i Joan Sales era un escriptor desconegut, més que no pas de culte.
La Polla Récords tenia una cançó que corejàvem per intuïció, i que deia: “Era un hombre, ahora es poli.” Llavors cada dos per tres hi havia un atemptat d’ETA. No sé si la justícia espanyola tenia massa feina per dedicar-se a perseguir músics subversius o si en el fons a l'Estat ja li anava bé que els catalans s’alliberessin sempre que no fos en la seva llengua.
Potser, com Mayor Oreja ha suggerit sovint, la violència d’ETA era el de menys i el problema era la independència. Potser l’excantant de La Polla Récords ja no pot insultar tan tranquil la policia perquè Catalunya ja no necessita desfogar-se amb les seves lletres. Sempre que els catalans donen senyals d'emmancipar-se, que deixen de necessitar Espanya per relacionar-se amb el món, l’Estat degrada la cultura i el discurs polític per naturalitzar la violència.
En un restaurant de luxe és difícil que et barallis. En canvi, en un antre brut, ple de soroll i de pollosos, és més fàcil acabar a òsties. No es l’Estat que naufraga, com deia Juan Luis Cebrián en un d’aquests articles dominicals que tant agraden a la parròquia unionista. És la cultura espanyola que s’autoboicoteja, com bona part de la catalana, perquè l’Estat pugui aplicar la recepta de sempre.
Per què la força no sembli extemporània primer de tot cal fer inútil qualsevol forma d’intel·ligència. Cal un Enric Companys que compari Estat Català amb les joventuts de Hitler i Mussolini. Cal un Manuel Valls que vingui a donar lliçons de patriotisme i lleialtat a la burgesia catalana. Cal un Joan Tardà que digui que cal fer fora al PP, quan podria dir tranquil·lament que votarà la moció de censura contra Rajoy per debilitar Espanya.
Cal que el president de Catalunya respongui als insults de Pedro Sánchez mirant de fer-se amic del PSOE amb invocacions hipòcrites a la república espanyola.