Quan el món em posa el cap com un timbal amb la seva demagògia manierista sempre acabo mirant alguna pel·lícula en blanc i negre. Veure pel·lícules americanes dels anys quaranta és com llegir els filòsofs del món clàssic. En les obres dels grecs i dels romans les idees no estan encara grapejades. Tot sembla escrit per primer cop enmig d'un silenci blanc, net de pors i de ressentiment. 

A mi em fa riure més una frase de Katharine Hepburn dita amb aplom, que no pas l'humor de Toni Soler o de Larry David, que sempre bruteja. És com quan Ovidi escriu que la bellesa dels homes és desendreçada: em costa molt de creure que estigués pensant en els mansos que van pel carrer ensenyant els calçotets per sota els pantalons o que es fan tatuar el cos sense haver fet ni tan sols la mili. 

En les èpoques de confusió, la gent no sap què fer amb l'amor i tot tendeix a buscar la sordidesa, el tremendisme i la claveguera. Quan els homes tenen les idees clares, com les tenien els americans dels anys quaranta, es troben solucions senzilles i el cinema no necessita efectes especials ni trames complicades. T'adones que amb un bon diàleg, un violí i el moviment subtil d'una cella pots explicar qualsevol cosa.

L'últim film en blanc i negre que he vist és Històries de Filadèlfia, una comèdia romàntica que s'endinsa en les contradiccions d'una noia de bona família que és molt millor que el seu entorn. La protagonista té una cara bonica, un cos disciplinat i un cervell de primer ordre, però viu tancada en una fortalesa de fredor per por de decebre la família amb el seu excés de personalitat. 

Sobrepassada per les facilitats i els diners, Hepburn fa el paper d'una noia insegura i arrogant que es pensa que sempre ha fet el que ha volgut quan en realitat no ha sortit mai de la gàbia. Els homes la idolatren com si fos una deessa, acovardits per la seva superioritat, i això la tanca encara més en el seu rol de diva feta d'afectes racionalitzats i de frases lapidàries. Empresonada per la imatge de glamur i perfecció que la gent s'ha anat fent d'ella, viu de cara a l'alta societat, buscant en els petits racons espais de llibertat per no ofegar-se.

El film descriu el ressentiment i la frivolitat que alimenten les decepcions, quan et dediques a fingir per poder agradar els altres. Recorda que la majoria de les coses que diem i fins i tot la majoria de les coses que pensem són pura brossa que ve condicionada per la por que ens fa que el món ens desil·lusioni o ens fereixi. Divorciada de Cary Grant, Hepburn es disposa a casar-se amb un estaquirot que li ofereix la possibilitat de consolidar el seu paper de dona independent però tradicional i responsable. 

Grant, que figura un exmarit vulnerable però lluitador, es presenta un dia abans del casament amb la maqueta d'un vaixell que es diu True Love. Li retreu que es casi amb un peix bullit incapaç de desafiar-la, que només reforçarà els seus prejudicis. Li adverteix que l'obsessió per semblar perfecta matarà la seva llum i la convertirà en una "petita mestressa americana". Ella el menysprea tant com pot, mentre flirteja amb un escriptor que interpreta James Stewart.

La història transcorre en una casa amb piscina decorada amb un sentit del luxe molt modern i refinat. La nit abans del casament hi ha una escena extraordinària que val gairebé tota la pel·lícula. L'escriptor interpretat per James Stewart sedueix Hepburn enmig d'una borratxera antol·lògica. Amb la ingenuïtat apassionada i objectiva dels poetes, li fa veure tot allò que l'exmarit li mira de fer entendre, en resum,  que no pots creure realment en tu mateix si no pots creure realment en algú altre.

Al final, quan Cary Grant aconsegueix casar-se amb ella, Hepburn fa una cara de felicitat que ja veus que no podria despertar-li mai cap altre home.