L’aliança de Manuel Valls amb Ciutadans passarà a la història com el darrer intent de l’estat espanyol de blanquejar l’ocupació militar de Catalunya de liberalisme. Els espanyols han decidit que la diferència nacional amb Catalunya és massa forta per dissimular-la amb discursos polítics i aliances econòmiques.

La crescuda espectacular de Vox no és la notícia d’aquestes eleccions. Vox és el canari del PSOE i del PP, és l’ocellet aquell que els buscadors d’or envien al fons de la mina per saber si hi ha oxigen. La notícia important de les eleccions és l’ensorrament del pont aeri, la pèrdua de poder polític de la patronal catalana i de l’Ibex 35.

La Transició ha quedat liquidada i tornem al patró dels anys trenta. Albert Rivera ha corregut la sort del general Prim i de Francesc Cambó ―i també de Miquel Roca― adaptada a les fórmules de l’època. A Prim el van assassinar i a Cambó el van enverinar, després de pagar la guerra a Franco contra el seu propi país. 

Com els seus predecessors, Rivera ha fet una aposta a caixa o faixa per canviar Espanya i els castellans li han fet un taüt a la mida de la seva estupidesa. Els càlculs de Jordi Cañas, que es pensava que Ciutadans podria fer una operació Roca envernissada d’etnicisme i patriotisme espanyol, han fracassat, com podia preveure qualsevol polític amb dues neurones al cervell.

Tabàrnia s’ha ensorrat perquè l’objectiu de Madrid no és ni ha sigut mai la convivència, ni la defensa de la identitat dels espanyols que van venir a Catalunya fugint de la misèria. Igual que els àrabs a Israel, l’únic paper que els espanyols fan a Catalunya és intentar negar el dret a l’existència del país. Per això Miquel Iceta s’ha hagut de menjar la defensa del referèndum que feia anys enrere.

No és casualitat que el PSOE hagi convertit el DNI, creat per Franco, en l’únic document vàlid per operar amb els bancs, mentre promovia l’exhumació del dictador del Valle de los Caídos. Els socialistes van blanquejar els hereus de la dictadura durant la Transició i ara estan condemnats a defensar-ne els espolis, com el rei Joan Carles va prometre en el llit de mort de Franco.

Darrere de Vox, hi ha la necessitat del PP i el PSOE de lligar curt el territori espanyol perquè la globalització no passi per sobre les elits madrilenyes. Vox és la soldadesca dels Tercios exaltada perquè les prevendes de l’espoli que li arriben cada dia són més minses. És el cabrer castellà emprenyat perquè li havien promès que podria anar de gran senyor i els oficials es follen les indígenes en comptes de fer-les treballar per la grandesa de l’imperi.

Abascal té poc a veure amb Le Pen, amb Salvini, i encara menys amb Trump, com es pensen Enric Juliana i Gabriel Rufián. La ultradreta espanyola no ha tingut mai gaire a veure amb l’europea, per això Franco no va acabar com Hitler o com Mussolini. A diferència de Rivera, Abascal no és nacionalista, és imperialista, un matís que costa de veure perquè els partits independentistes utilitzen la veu de Catalunya per explicar collonades antifeixistes.

Els espanyols han renunciat a integrar Catalunya a la seva democràcia i entre els tancs i el referèndum cada dia estaran més a prop dels tancs. Macron i la resta de grans líders europeus també seran favorables als tancs, si Catalunya no troba uns polítics que parlin en nom seu com Déu mana. La cara dels podemites era un poema perquè seran les primeres víctimes de la nova situació, fins i tot si s’alien amb el processisme.

Els partits catalans s’estan cavant la seva pròpia tomba, i la del país, amb els seus discursos antifeixistes. Espanya utilitzarà Vox per consolidar el guerracivilisme a través de les sublimacions que genera l’autoodi català i l’oportunisme dels ignorants que promou el sistema autonòmic. La fragmentació del Congrés aviat demanarà a crits un cabdill que posi ordre, adaptat com sempre a l’estètica dels temps.

Si Catalunya no està preparada per a un xoc nacional, s’ensorrarà amb el titànic espanyol, davant la mirada indiferent i paternalista de les decrèpites elits europees. Exactament igual que li ha passat en els darrers 400 anys, de forma periòdica.

Elisa Beni
Opinió Bona nit i... 'viva España'! Elisa Beni
Jordi Barbeta
Anàlisi Comença l'espectacle de l'agonia Jordi Barbeta