L’altre dia vam anar a dinar amb uns amics a un restaurant nou de Barcelona que es diu Rilke, i que és una versió cuqui, més moderna i provinciana, del clàssic Via Véneto. Quan ens van portar el vi —que era un negre delicat però esportiu, gens pedant malgrat que era francès— un dels comensals va alçar la copa per brindar. 

—Aviam si es passen 30 anys a la presó —va dir, en referència als líders catalans que es van entregar a la justícia espanyola.

Tot i que jo els vull veure lliures com abans millor, vaig alçar la copa. Em va semblar que comprenia el dolor des del qual estava fet el brindis. Quan algú prepara el seu fracàs només per poder dir que té raó, com han fet els nostres líders durant anys, és normal que la gent que els ha patit i que ha vist de prop com pervertien i cremaven els discursos estigui disgustada.

De seguida va venir una cambrera a recitar la carta i vaig comprovar que tinc bon ull per a les persones que m’estimo.

—Jo només prendré el peixet —va dir el nostre amic amb una veu disminuïda, de tieta griposa. 

—Home!, nosaltres tenim gana —li vam retreure com una colla de golafres.

Com que mai no mostra signes de feblesa, i encara menys en una taula, on és fàcil distingir els lleons dels xais per l’actitud dels comensals i la fortalesa de l’estómac, li vaig preguntar:

—Que no et trobes bé? 

—Doncs mira —va fer ell, com si volgués que li fes la pregunta—. Des de declaració d’independència, que he perdut la gana.

Vaig pensar que fins a cert punt era normal. Veure que hi ha gent que és capaç d’acabar anant a la presó per demostrar que ets boig o un ressentit ha de produir vertigen i una certa angúnia.

—Aquests dies fins i tot la tita se m’ha fet menuda —va afegir el nostre amic, posant el dit petit sobre la taula, amb un gest lacònic.

He de reconèixer que la titola a mi també se m'ha encongit, quan m’he sentit impotent per evitar que algú pervertís el meu amor per frivolitat o manca d’escrúpols. Tot i això, he vist de prop com la política trastorna les persones i sempre intento recordar que l’únic responsable de les meves decepcions és la meva percepció equivocada de les coses.

Qualsevol disgust és curatiu en la mesura que és fruit de l’excés d’expectatives egoistes que posem en ideals lloables. L’amor ens fa audaços i valents. Però de vegades posem un èmfasi absurd en els nostres ideals de món millor només per justificar-nos. 

Quan no et veus amb cor de portar a terme una idea sense patir més del que et sents capaç d'assumir, la mesura més intel·ligent és dedicar-te a fer créixer les coses petites que t’ajuden a reconnectar amb la teva força. Encara que és difícil i no es pugui mantenir en el temps, de vegades val més abstenir-se de fer res que no pas intentar arreglar una situació deixant-se dur per la mentida o la impaciència.  

Jo trobo que la gent d'aquest país viu massa ofesa i espantada. En general té tanta por de disgustar-se amb el món encara més del que ho està que, per intentar matar tota esperança abans no es faci massa gran, tan aviat és capaç d'arrossegar-se com un cuc com d’estampar-se contra una paret en nom d’un ideal o un sentiment abstracte. A Catalunya —i a Europa cada dia més— la gent mata l’esperança perquè està tan avesada a renunciar-hi que, en el fons, tampoc ja no sabria què dimoni fer-ne.

El secret de mantenir la por a ratlla és mirar de no perdre el contacte amb les fonts del teu poder. Cal saber on has d’anar a buscar la força, en els moments que t’abandona. De vegades per mantenir viva la brasa que dona caliu als ideals, cal aprendre a contemplar una flor, descobrir nous restaurants o mimar alguna vagina màgica. 

A Catalunya la gent manté un perfil baix i de seguida entra en pànic perquè tot el sistema espanyol conspira per convertir les forces que haurien d’afirmar la vida en una font de mort i destrucció. La literatura de Rodoreda ho explica molt bé, no debades és plena d’eunucs i de dones torturades que no saben què els passa perquè se senten invisibles i trencades. 

A la mort i la primavera, Rodoreda va descriure perfectament el camp de concentració imaginari que sosté l’ocupació i els efectes que la por acaba tenint en la capacitat dels catalans per gestionar les seves esperances. Les obres de Rodoreda van bé per entendre per què tenim una densitat tan gran de genis, i una societat irrespirable que espatlla tanta gent prometedora abans que passin els quaranta. 

Cap crític no ho dirà amb tanta claredat, però tota l'obra de Rodoreda és un puta Espanya universal. El que li passava és que el seu país no existia en els mapes i que l’opressió que l’asfixiava no es podia reconèixer obertament ni tan sols en la seva pròpia societat, plena de supersticions, d’ignorància i de ràbia mal dirigida. 

És curiós que ningú no hagi posat en relació La mort i la primavera amb el paper simbòlic que l’abril té a Incerta Glòria. Ni tampoc amb el clima de putrefacció microscòpica que es pot trobar en les obres de James Joyce. En un país que només té esclats de llibertat efímera com la flor dels ametllers, el valor literari de la primavera ha servit de metàfora política. 

Mantenir viva l’esperança, una esperança genuïna, que et faci trempar, en aquest país és molt difícil. Jo escric perquè la prosa m’ajuda a connectar amb la meva força i a donar-li una sortida neta, de raig làser de la guerra de les galàxies. Però també m’agrada fer gimnàs perquè no pots dominar les audàcies del cervell si no tens un cos preparat per mantenir a ratlla els fantasmes del teu propi imaginari. 

Si els polítics que ara estan en captiveri no tinguessin tanta por d’estar sols davant dels seus temors segurament podrien treure un benefici generós i constructiu del seu sacrifici. No necessitarien que el país compartís amb ells l'angoixa de la presó. I estic segur que el meu amic, més feliç i relaxat, seria el primer de posar la cara i el cervell per defensar-los.