El Financial Times portava aquest cap de setmana una peça originalíssima, sense firmar, que venia a vaticinar que l’ofici de periodista té molts números per esdevenir una relíquia. La peça es feia ressò d’un sistema d’intel·ligència artificial construït per IBM que és capaç de mantenir debats sobre temes d’actualitat amb bons oradors i guanyar-se l’auditori.

El robotet, que té veu d’Inés Arrimadas, ha estat batejat amb el nom de Debater i es compara amb el Deep Blue, que el 1997 va vèncer el jugador d’escacs Garri Kaspàrov. Tot i que el giny encara no està en condicions de guanyar una lliga de debat, el diari assegurava que aviat serà capaç d’escriure la majoria d’editorials i d’articles que es publiquen a la premsa. 

La notícia m’ha fet pensar en els acadèmics que, quan jo estudiava, tractaven l’objectivitat com si la funció dels diaris fos comptar soldats o quilos de patates. La cara que feia el meu entorn de setciències quan gosava insinuar que la realitat objectivable més profunda quan escrius i quan raones són els sentiments, no l’he oblidada i per poc no em traumatitza. 

Deixo de banda el fet que el cervell és l’element més complex que coneixem de l’univers, i que hi ha més sinapsis dins del nostre cap que estrelles a l’univers, cosa que justifica aquella frase feta que diu que ja pots xiular si l’ase no vol beure. Deixo de banda la discussió que hi ha entaulada entre els enginyers sobre la capacitat de la intel·ligència artificial de créixer de forma qualitativa, més enllà de la velocitat de càlcul, que es multiplica a un ritme exponencial.

Perquè un diari hagi arribat a plantejar la possibilitat que els periodistes puguin ésser substituïts per màquines futuristes, cal haver invertit molt anys a promoure el cretinisme en l’ofici. De moment els avenços de la intel·ligència artificial ens serveixen per recordar una cosa: que si comences a reduir l’home a les tècniques que ha desenvolupat per sobreviure i civilitzar-se es deshumanitza i es torna replicable. 

El periodisme va molt més enllà d’escriure sobre un punt de vista de manera clara i ordenada perquè la realitat només pren sentit quan passa a través dels traumes d’una persona conscient i viva. Sense la humaníssima necessitat d’alçar-se per damunt dels propis sentiments per poder veure les coses amb més claredat, no es pot pensar, només es pot parlar i escriure com un lloro. 

És l’esforç que fem per entendre i per explicar l’impacte que el món té en la nostra sensibilitat allò que produeix el pensament i el discurs sobre la realitat. Un robot no podrà pensar mai com un home perquè no s’haurà de beure mai 4.000 whiskies, trucar a 3.000 amics i llegir el codi civil francès durant tres hores per poder escriure un puto article. 

Un robot no té circumstància, ni història, ni pors, ni amics, ni consciència, ni res que el faci prou vulnerable per vincular-lo a la realitat. Els dies que no puc ordenar el món a través d’alguna persona que m’estimo entro en espirals de foscor intel·lectual tant desconcertants que soc com un gat que es menja el seu pèl i miola enrabiat després de cada vòmit. De vegades fins i tot necessito veure alguna pel·lícula de nazis, per calmar-me.

Per això mai no hi haurà un robot al món que pugui substituir-me. Ni a mi ni cap persona normal que escrigui. Perquè escriure és furgar en la ferida i deixar que sagni, fins i tot quan fas periodisme. Ja sé que sembla una frase treta d’una cançó de Lola Flores però és així. Si no ets capaç d’elevar-te per damunt del teu dolor, perquè no saps què és el dolor, quina realitat vols interpretar, robot de pa sucat amb oli, homenet de llauna sense cor, amb un embut de boig al cap?