Un amic que és sensible a un cert esoterisme diu que ha arribat a un acord amb les formigues que envaïen casa seva. Les formigues, diu, són pactistes, però només respecten els pactes sota l’amenaça de la violència. Després de matar-ne unes quantes, hi va tenir un diàleg. Els va dir que si es quedaven al jardí no tindrien cap problema, però que si les tornava a trobar dins de casa les exterminaria.

Fa dos mesos va tancar el pacte i de moment no s’ha trencat la convivència. El meu amic està molt més satisfet de poder dir que ha estat capaç de tenir tractes amb formigues que no pas d’haver-les fet fora de casa. Diu que ara viuen al jardí amb la resta d’animals i que s’ha tret un pes de sobre. La seva dona s’enfilava per les parets cada cop que topava amb una expedició d'himenòpters que avançava en fila índia pel seu menjador.

Per aprofundir en la nova descoberta, el meu amic s’ha inscrit en un curs de comunicació amb insectes i mamífers. També ha trobat una senyora que xiuxiueja als cavalls, com Robert Redford en aquella pel·lícula que va descobrir la bellesa prematura i violenta de Scarlett Johanson. M’ha dit que aquest estiu em portarà a veure-la. Potser tractar amb cavalls també m’ajuda a tractar amb persones. Fins i tot potser m’ajuda a expulsar-les del meu cap quan necessiti escriure sense ofegar-me en els seus defectes.

Escriure afina la sensibilitat. Quan una persona es fica en la teva freqüència gairebé pots sentir millor que ella el pes buit de la seva xerrameca. Els animals són innocents i la idea de comunicar-t’hi, encara que pugui semblar absurda, dona tranquil·litat, suggereix la possibilitat d’una calma primigènia. Quan tenim la sensació de connectar amb un animal veiem un camí de tornada a la serenitat que tots perdem quan agafem por del nostre enigma, por de ser i por de no ser, com aquest article que està escrit per no ferir, per no publicar-ne un altre de més bonic però més bèstia. 

En les èpoques de crisi, només a través de les accions dels homes que s’aguanten sobre ells mateixos es poden restablir els valors que la hipocresia i el cinisme han buidat de contingut. S’ha de tenir el cap en forma per posar l’atenció en el lloc correcte i parlar directament al cor de les persones enmig de tant soroll. De vegades m'és difícil d'elevar-me per damunt de la tristesa sense plor, tristesa arrogant més que orgullosa, que fuig de tot sense motiu i justifica els seus amors vulgars i poc fidels amb la suposada imperfecció del món.

Per retrobar-me amb la pau he hagut de passar una estona mirant de seguir els moviments d'un gos que corria pel parc amb un xumet gegant. Hi ha dies que l’única manera que trobo de sentir viu el vincle amb persones que m'estimo és mirar un animal.