Una noia del modest taller d’escriptura que he organitzat a través de Patreon em va dir l’altre dia que escriu per evitar fugir d’estudi. Després d’algunes temptatives retòriques més o menys grandiloqüents, va endurir l’expressió i em va explicar de forma ben planera que al voltant seu tothom mira cap a una altra banda quan una cosa no li agrada. 

Escriure l’ajuda a protegir-se de la funesta temptació que tots tenim de deixar-nos arrossegar per les pors i pels defectes de les persones que ens envolten. No hi ha res que s’encomani més de pressa que la feblesa d’esperit, quan es presenta barrejada amb el caldo de costums i sentiments que produeixen l’amor i la proximitat, fins i tot quan és administrativa o forçada. 

Em va fer gràcia perquè a Catalunya l’escriptura ha sigut i encara és una manera especialment perversa i presumida de fer l’orni. De fet, si vaig trigar tant temps a llegir llibres o a considerar la idea d’escriure és perquè en el món dels lletraferits només hi veia petits impostors que sacralitzaven la hipocresia destructiva que els mestres i els familiars m’intentaven inculcar des de petit, amb tota la bona fe. 

Durant anys, la meva manera de protegir-me de les fugides d’estudi va ser cultivar una certa mala educació i un caràcter més o menys feréstec. La meva mare es posava negre quan passava d’obrir la porta a les velletes, o no donava conversa als veïns a l’ascensor. Sempre vaig saber que les meves actituds antisocials eren un intent de protegir la meva llibertat d’uns perills que no tenia elements per explicar més enllà de l’instint zoològic.

A Catalunya, la cultura està tan intoxicada per la por al fracàs i pels interessos estrangers que els cors innocents difícilment hi poden trobar un refugi efectiu contra els vampirs que fabriquen la frustració i la derrota. La famosa cabra de la qual parlava el Salvador Sostres quan s’enfadava amb mi em servia per protegir-me d’unes convencions que fan dels sentiments més nobles una forma d’esclavatge, com la convivència de la qual parlen sovint els espanyols –o l’empatia dels processistes.

Escriure et deixa sol davant de tu mateix i t’ajuda a veure què hi ha de sòlid i de genuí en cadascun dels teus amors. L’idioma és imprescindible per afinar el pensament i per omplir el teu destí d’intuïcions que l’elevin ni que sigui una mica per sobre dels fracassos col·lectius. No és casualitat que cada vegada que els catalans ens prenem una mica seriosament la llengua i la cultura topem amb els nostres opressors. 

Una de les coses que m’ha fet més pena ha sigut llegir cartes i dietaris de familiars que no van tenir la sort d’ésser educats en català. Quan l’idioma només serveix per anar a comprar el tortell no et protegeix de res, ni molt menys et protegeix de tu mateix. Escriure et dona eines per enfrontar-te als teus dimonis, però sobretot t’acostuma a pensar ―i de vegades a actuar― des d’un silenci en el qual tot allò que et fa trontollar alhora també et fa sentir més fort. 

És impossible no fugir d’estudi, si tens por de sentir-te vulnerable o que et fereixin. És molt fàcil que t’enredin si t’acostumes a fer l’orni. Si gires la cara cada cop que no t’agrada una cosa, al final la intel·ligència se’t corromp i el cor et queda arrugat i sec com una pansa.