Estimat A., no t'hauria de posar trist —ni molt menys t'ha de fer ràbia— que la majoria de la gent prefereixi viure adormida, que dius tu. El fet que et sentis especial no t'ha de fer sentir superior ni t'ha de fer sentir culpable. Imagina't com seria el món si tothom volgués anar a la seva i es passés el dia furgant en les costures dels costums i de les idees establertes. Cal que molta gent estigui disposada a mantenir una base de seguretat perquè les persones més despertes puguin explorar el món i fer els seus experiments.
Per viure tranquil, l'única cosa que has de fer és no obstaculitzar el camí dels altres i mirar de donar a cadascú l'oportunitat de fer el seu paper de la manera més alegre i més artística possible. De vegades tindràs la temptació d'abandonar, de ser com aquesta majoria que tu dius que dorm i provaràs de tancar els ulls i de deixar-te dur pel corrent amb l'esperança de desaparèixer. D'altres, tindràs la sensació que la teva llibertat et dona tanta força que ets indestructible i estaràs molt agraït de no haver-te sabut adaptar gaire.
Tot i que no pots veure encara amb prou fredor la criatura que vas ser, mira d'esbrinar quin gran espant va despertar la força que et fa seguir la teva intuïció fins i tot quan només saps fer-ho de la forma més maldestra. Molta gent ho oblida per no tenir problemes, però de nen és quan millor detectes les petites perversions que et poden fer malbé. Jo, per exemple, vaig veure que no em podia sotmetre a cap norma de bona educació que no hagués entès del tot, perquè la dèria del país pel que diran és una màquina de triturar persones.
De vegades em pregunto si series el mateix si jo no hagués vingut a recitar-te aquell poema quan vas néixer. Tot i així no en facis cas, d'això que et diuen que tu i jo ens assemblem. Tu ets tu i jo sóc jo, i el món que et trobaràs serà molt diferent del meu. A més jo no vaig guanyar mai cap concurs, ni treia bones notes i més d'un mestre em va dir que escrivia malament. A tu tothom et riu les gràcies, i la precocitat i la facilitat que tens només podria ser un perill si jo no fos a prop per avisar-te dels matisos que separen els camins assoleiats del joc de la trista pedanteria.
Encara que ara et faci gràcia la capacitat del teu cervell, pensa que el motor de la intel·ligència és la sensibilitat i que viure a través de l'intel·lecte fa espanyol i és molt de pobres. Només la pell, que no oblida res que necessitis recordar, distingeix les flors de les ortigues quan la vida es complica, i t'ajuda a mantenir desperta la motivació i el sentit profund de l'aventura. Si no tens pressa i no t'esforces a ser diferent, fins i tot en els pitjors moments resistiràs la temptació d'intentar assemblar-te als altres o, encara pitjor, d'intentar impressionar-los.
Si et sents sol ja saps on sóc. Però mira de trobar persones que il·luminin la teva feblesa i que t'ajudin a conquerir les teves pors. Pots començar a construir el món des d'allà on et sentis fort, però insisteix fins a trobar-te cada cop més còmode i segur amb l'abisme i la intempèrie. Ara ja faig de bruixot, però potser persones amb vides secretes et podran servir de pont per connectar amb el món d'una manera genuïna. Ells trobaran en tu un far per mantenir l'orientació i tu veuràs en la seva contradicció una escletxa d'aire per no asfixiar-te en el teu jo tan compactat d'amor i de tendresa.