Quan vaig escriure que Quim Torra era l’enterramorts convergent, en el perfil d’ara fa dos anys, no em pensava pas que la metàfora arribaria tan lluny. I no ho dic només per la responsabilitat que els partits de la Generalitat tenen en la carnisseria que el bitxet groc de Wuhan ha fet a casa nostra. 

A mesura que passi el temps, es veurà que Espanya no s’hauria convertit en la pastisseria de la Covid-19 sense les manifestacions que Madrid i Barcelona van alimentar per tapar les radiacions de l’1 d’octubre. Si el PSOE va autoritzar concentracions feministes i d’ultradreta coneixent el grau infecciós de la bestiola groga, el règim de Vichy va muntar un gran banquet per al virus a Perpinyà.

Més enllà dels morts absurds que es podien haver estalviat, no és una casualitat que el govern apugi els impostos de les herències alhora que apuja els sous dels expresidents de la Generalitat. Espanya s’està organitzant a l’estil xinès amb la complicitat de Quim Torra i dels nois del Club Churchill —el famós estat major de l’1 d’octubre que Mònica Terribas deia que no existia i que els jutges no han tocat—.   

Els discursos que ha generat l’estat d’alarma indiquen prou clarament que la nova Espanya de les autonomies està pensada per parar els cops a Madrid i alimentar una cort de mandarins fidels i genuflexos que elevin per contrast la monarquia i la Moncloa. Com ja vaig dir quan Andrea Levy i Inés Arrimadas van marxar a Madrid, l’unionisme ha fet la seva feina a Catalunya. Ara es tracta que la completin els violinistes del procés. 

L’Estat ha començat a comprar catalans en tots els sectors, inclòs alguns altament qualificats que treballen a l’estranger. Com va passar el 1939, els catalans amb talent treballaran directament per Madrid, mentre que les posicions d’àmbit provincial estaran ocupades per les figures més acomplexades i disminuïdes del país. Això, que val pel president Torra, que és un Montilla amb barretina, també val per la cultura i pel periodisme.

A la crisi de Wuhan, el model xinès ha funcionat perfectament. Primer, els líders locals miren de tapar el problema per no donar problemes a Pequín. Quan la situació surt de mare, Pequín talla uns quants caps, centralitza el comandament i es penja les medalles de la solució. A Espanya ja està passant amb Pedro Sánchez; els discursos sentimentals de Vox, Colau i Quim Torra cada cop li donen un poder més sòlid i un prestigi més artificial. 

Espanya va cap a un daltabaix de proporcions bíbliques, com els que va viure en els segles XVIII, XIX i XX. El millor que poden fer els catalans és apartar-se de la política, mirar de fer diners i cultivar l’autodefensa, incloent-hi les armes i les arts marcials. No sé quants anys o quantes generacions passaran, però quan Espanya peti estaria bé que hi hagués un gruix de catalans que tingués prou mitjans tècnics, econòmics i culturals per sobreviure a la debacle.

Aquesta vegada cal aconseguir que els fanàtics es matin entre ells.