I

Aquesta nit he somiat que vivia amb Inés Arrimadas. Vivíem al pis del Masnou, a la casa on em vaig instal·lar quan vaig marxar de casa els pares. El somni començava que jo llegia plàcidament al menjador. Com de costum m’havia recollit en el sofà que tenia col·locat de cara al finestral i que, de forma estratègica, si et posaves al racó de la paret, t’oferia una vista esplèndida del mar i, en canvi, no et permetia veure bé la tele. 

En aquell racó hi vaig llegir el facsímil del dietari de Josep Pla que em va començar a despertar la dèria d’escriure o morir. També hi vaig llegir Stendhal, Shakespeare, Dickens i Balzac i les cartes de Joan Sales a Joan Coromines on s’explica allò que vaig escriure l’altre dia, que el pacífic Pompeu Fabra va morir dient que la violència era l’única manera d’entendre’s amb els castellans. 

En aquell racó hi vaig rematar la tesi doctoral i vaig llegir-hi L'opinió pública, de Walter Lippman, l’obra que més ha marcat la meva manera d’entendre el periodisme i el discurs polític. A l’esquerra hi havia una lleixa amb quatre llibres, i més enllà una xemeneia d’obra que, de tant en tant, encenia per vestir de romanticisme els crits folls de la selva. Enlloc no he estimat d’una manera tan innocent i lliure. 

Llegia a prop d’un halogen que donava intimitat al menjador, mentre el paisatge s’enfosquia abrigat per la llum celeste del vespre. Com dic, només alçant els ulls podia veure el mar i les estrelles. Algunes nits, si el pipí o alguna preocupació em llevaven, travessava el pis només per veure el reflex de la lluna sobre l’aigua, que els dies que era plena semblava que estengués, expressament per a mi, una catifa platejada damunt del mar fins al menjador de casa. 

Jo estava amb el meu llibre, tranquil com un coala enfilat a un arbre, i l’Arrimadas entrava tot de sobte amb una bossa del Condis que deixava sobre la taula gran de vidre.

—He comprado matarratas —em deia, amb aquest to executiu i una mica absent, de dona perfectament organitzada.
—Però si aquí no hi ha rates —li responia jo amb el cor sobresaltat, no només pel tema de conversa, sinó també perquè no esperava de veure-la a casa meva. 
—Sí que hay, Enric —em responia imperativa i seca, mentre es treia les sabates i s’asseia sobre els seus peuets a l’altre extrem del meu sofà, amb un deixondiment de princesa irresponsable i capritxosa.  
—Doncs jo no n’he vist mai cap, com a molt algun escarabat que ve del restaurant xinès de sota —li responia amb el to d’ingenuïtat que adopto, de vegades, quan miro de ser amable.

Com que m’esforçava a reprendre el llibre, pensant “no pot ser que aquesta dona sigui aquí, estàs somiant”, s’alçava d’un bot i, després d’enfilar-se dalt d’una cadira de disseny italià molt delicada que em vaig endur de casa els pares, començava a picar la caixa de la persiana del finestral. 

—Ya verás como sí que hay! —em renyava maternal i desafiadora, amb les galtes enceses per l’esforç i la temperatura de la casa, que tenia una bona calefacció per combatre la humitat del mar.

De seguida apareixia, no sé d’on, una mena de conillet d’indies. Les orelles se li movien com radars, el nas ensumava el terra com si fos una aspiradora. Tot i que l’animal semblava de la família dels rosegadors, ja dic que era claríssim que no es tractava d’una rata. Fins i tot em produïa un cert entendriment. Pensava: li podria comprar una gàbia amb una roda perquè faci exercici. Malgrat que era una cucada, ella insistia, aguditzant el to de veu. “Lo ves, lo ves? Tenemos que hacer algo, Enric! No podemos vivir de esta manera.” 

Aleshores jo m'alçava, obria una vitrina que tenia al menjador i li donava un volum de l'enciclopèdia Salvat que hi guardava dins. Aquesta enciclopèdia va sortir en vida de Franco, quan la política lingüística de la dictadura ja havia fet tot el mal possible. La mare m’explicava que, un dia, una amiga de l'àvia que n'havia vist la publicitat pels carrers va arribar al Casino del Masnou dient: “Qui són els bromistes que han penjat aquests cartells pel poble que diuen: Salva’t, català?” 

A casa suposem que, en realitat, els cartells deien "Salvat en català", però l’inconscient sempre va més lluny. El somni continuava que Arrimadas obria el volum per la pàgina on hi havia l’entrada dedicada a la rata i el tirava amb ràbia contra el conillet. La pobra bèstia sortia malferida de sota l'enciclopèdia i s'arrossegava gemegant pel menjador. “Enric, vigila que no se esconda!”, em deia ella mentre corria a la taula de vidre per intentar obrir el sac de plàstic reforçat que contenia el mata-rates que acabava de comprar.

Al final del somni, en comptes d’aturar-la, jo mateix anava a buscar-li unes tisores, vençut i horroritzat, perquè em deixés estar. Per sorpresa meva, no les feia servir per obrir el saquet de mata-rates, i llençar-lo sobre l’animal mig mort, cosa que ja em semblava una idea demencial. Inesperadament, s’acostava a l’animal i li clavava una fulla de les tisores al coll. Llavors, amb calma, li retallava el cap mentre la pobra bèstia feia sorollets agonitzants i treia la llengua amb una ganyota que semblava un somriure irònic. 

—Lo ves, Enric —em deia satisfeta, quan m’he despertat.

Suposo que aquest malson surrealista es va acabar de covar ahir a la nit, amb una notícia que vaig llegir al mòbil sobre el Xavier Cima, just abans d’anar a dormir. Sembla que el marit de l’Arrimadas ha declarat en un programa de televisió que el 21-D cedirà el vot a la seva dona. La notícia també explicava que un germà seu ha tractat l’Albert Rivera de feixista a Twitter. 

La pressió em deu haver fet saltar els ploms, perquè no recordo mai les coses que somio. L’altre dia vaig anar a veure la mare i, mentre parlàvem, l’Arrimadas va aparèixer a la televisió. La mare m’havia explicat que no dormia bé pensant en els independentistes empresonats, sobretot en Jordi Cuixart, el president d’Òmnium. Llavors, en sentir la veu d’Arrimadas a la tele, es va alçar d’una revolada i amb un rampell de fúria que li va fer perdre la compostura de duquessa anglesa, es va encarar a la pantalla dient: “Tu què, eh, tia, tu què!”.

No hi deixo de pensar. La meva mare, que és una dona que s’ha fet un tip de callar per no provocar discussions, especialment polítiques, quan l’independentisme estava mal vist, es va descordar completament. Ella que no alça la veu ni que la matin, però que de jove era capaç de posar un retrat del dictador al vàter de l’escola i d’enfrontar-se a les monges falangistes sense perdre els nervis, va acabar bramant: “Apaga això. No vull sentir més aquesta dona!”. 

No estic segur que hagi vist el lema electoral d’Arrimadas. La líder de Ciutadans apareix somrient en els cartells mentre se’n fot dels quasi tres milions de persones que van participar en el referèndum de l’1 d’octubre: “Ara sí que votarem”, diu el lema de campanya. No està malament per una andalusa que aspira a ésser “la presidenta de tots els catalans”. De vegades em fa l’efecte que la principal virtut política d’Arrimadas és que se sap alimentar de la bilis que desperta. 

Quan la vaig conèixer, el desembre de 2012, em va semblar una noia més tímida i voluntariosa que no pas intel·ligent. No li vaig detectar el somriure sàdic que se li ha anat dibuixant a còpia d’ésser insultada. Llavors anava a les tertúlies amb un paquet d’apunts que s’aprenia de memòria abans d’entrar al plató. Un dia, per posar-la a prova, vaig afirmar solemnement que jo era monàrquic —cosa que tampoc no és mentida— i va quedar sorpresa d’aquella manera que només es pot sorprendre algú que no coneix Catalunya més enllà dels tòpics.

També recordo un altre dia que em vaig quedar sol amb ella i el Bernat Dedéu en un plató de BTV després d’una tertúlia. Com que tenia cotxe i el Dedéu em va demanar si podia acompanyar-lo a casa, per educació li vaig oferir a l’Arrimadas de venir amb nosaltres. “Estáis seguros?” va balbucejar amb una cara de sorpresa inoblidable, de lladre que veu amb una barreja de desconfiança i d’estupefacció com després de robar el rellotge del teu pare tu vas i t’ofereixes de donar-li corda. 

—Va, vine, que no som al País Basc! —li vam dir rient.

De tot això només en fa cinc anys. Llavors em va semblar una estrangera llençada amb paracaigudes. 

Poc després em va fer l’efecte que, per orientar-se en el país i matisar el seu discurs, buscava un cert contacte amb els independentistes, tot i que no tant com el buscava el seu equivalent en el PP, l’Andrea Levy, que amb els espanyols de Barcelona s’avorria com una ostra i el primer dia que vam parlar em va dir, com si fos un elogi: “No he entès absolutament res del que m’has explicat”. 

 

(Continua demà).