La Diana ha interromput la conversa que teníem sota el clar de lluna perquè ha vist un dragonet que es ficava a casa. A nosaltres els dragonets ens entendreixen, però no tothom té les mateixes dèries ni els mateixos gustos. Si la bestiola s'acomodés en una cambra equivocada, podria provocar un ensurt i acabar assassinat d'un cop d’escombra.

A diferència de les sargantanes, que són rèptils banals, hedonistes i calculadors, els dragonets són com petits dinosaures, tenen una aurèola mítica de bestiola sagrada. El meu avi se'ls mirava amb una simpatia silenciosa, gairebé amb agraïment. Quan era una criatura, de vegades venia a llevar-me a mitjanit i, aprofitant la calitja de l'estiu, baixàvem a les fosques al jardí per veure si en trobàvem.

Els dragonets són bestioles epicúries que fan cara d'haver vist món. Tenen uns ulls esmaperduts i riallers, com si haguessin sobreviscut a la caiguda de moltes civilitzacions i molts imperis. El meu avi es podia passar hores observant com reposaven protegits per les tiges punxegudes dels rosers, a prop del Sant Jeroni. Mirar dragons és potser l'activitat més filosòfica que va fer, a part de prendre una mica de conyac i anar a veure passar trens.

L'avi no hauria permès mai que fes servir la seva navalla multiús per tallar-li la cua a un dragó. Amb les sargantanes, no tenia cap problema a deixar-me fer tots els meus experiments. Alguns estius, el seu jardí era Guantanamo per les sargantanes del Masnou. Les sargantanes no m'han inspirat mai cap respecte, i em sembla que al meu avi, que havia vist la guerra i la dictadura, i no necessitava llegir Maquiavel per entendre com funciona el món, ja li semblava bé.

Ara que el poder ho xucla tot, començant per l'esperança de la gent, cada dia em sento més atret pel carisma dels dragons. Les sargantanes són més ràpides i més estilitzades, però són capaces de fregir-se al sol només per fer-se veure, com molts polítics que he conegut. Als dragons no se'ls escapa res del que passa al voltant seu, però els veus en pau amb ells mateixos. No traspuen el desfici esquiu de les sargantanes, ni tenen la mirada enverinada de buidor i de mala llet.

Els dragons surten de nit o a mitja tarda. Trien una paret ben ombrejada i es van alimentant d'insectes mentre el món es torna boig. Sota la lluna plena d'agost, el cos cuirassat i rabassut dels dragonets em fa estimar més l'avi. A través seu, comprenc millor la seva resistència a deixar-se barrejar amb el clima de desfeta, en un entorn on cada cop era més fàcil tornar-se ase o espanyol. He dit "era", però quan obro el diari me n'adono que si Catalunya fos l'Afganistan les sargantanes serien traficants d’armes.

Llavors penso en les putades que els feia quan era petit i no puc evitar que els llavis em dibuixin un somriure circumspecte, de dragó que s'acaba de cruspir un mosquit en la penombra, en una nit esplèndida i tranquil·la de finals d'agost.