El més difícil en una postguerra és abstreure’s del clima de follia general. La Segona Guerra Mundial va esclatar perquè Europa no va ser capaç de digerir la quantitat de merda que havia generat la primera. A Espanya, el franquisme no es pot deslligar de les toxines creades per la dictadura de Primo de Rivera, ni dels intents fallits que els catalans van fer de tornar a posar el seu país al món.

Com més grosses són les mentides que una societat fa circular per maquillar les seves contradiccions més s’embussen els canals de regeneració i d’evacuació de porqueria que les relacions humanes produeixen de manera natural. Un règim polític necessita un ecosistema que deixi fluir les energies i permeti treure un partit una mica honest i creatiu de les derrotes i les frustracions. No es pot tapar tot amb diners i propaganda. 

Com han explicat molts teòrics, els països decauen quan els diners comencen a tenir més importància que la política. El nostre Feliu de la Penya ho explica en els seus Annals. La monarquia hispànica va començar a anar malament quan va creure que qualsevol problema es podia solucionar amb uns quants lingots de plata més. Charles Dickens va tractar amb perspicàcia i anticipació el corc que l’avarícia esdevindria per l’imperi britànic.

Quan les elits d’un país perden el sentit del límit o s’intenten salvar pel seu compte, tard o d’hora el país en qüestió se’n va a la merda. A la seva manera, ho explicava ahir una columnista del Financial Times en un article de política internacional que es podria traslladar tranquil·lament a casa nostra. Els Estats Units i la Xina ―deia l’autora, una tal Rana Foroohar, que no coneixia― han de trobar la manera de controlar les seves elits o tots plegats prendrem mal.

L’articulista recordava que, en els darrers vint anys, els diners invertits pels lobbistes de Washington s’han multiplicat per més del doble. També explicava que les elits xineses estan convençudes que la classe dirigent americana ensorrarà el seu propi país, igual que fa uns anys les elits dels Estats Units es pensaven que la bona marxa de l’economia col·lapsaria el partit comunista xinès. De seguida, vaig pensar en el clima d'especulació narcisista que domina el pols entre Barcelona i Madrid.

Foroohar no tractava la postguerra, però les elits americanes no semblen haver-se recuperat de la victòria contra la URSS, ni tampoc de la dutxa d’aigua freda que van rebre a Iraq i Afganistan. També em sembla que, com diu Foroohar, la croada contra la corrupció que hi ha en marxa a la Xina és una arriscada cortina de fum. Si converteixes la corrupció en la mare de tots els mals, t’acabes carregant el sistema, com s’està veient a Espanya. 

Produeix un cert vertigen veure que els espanyols es comporten com si haguessin guanyat la guerra contra l’independentisme, mentre el seu estat es degrada cada dia més. També fa angúnia veure la classe dirigent de Barcelona intentant identificar la seva derrota davant l’Estat ―una derrota profunda, que comença amb Aznar― amb la suposada derrota del país, que cada dia viu més lluny dels seus sermons i les seves palinòdies. 

Mentre que l’entorn de La Vanguardia creu que pot comprar-se ERC com qui es compra un cotxe o una moto, les bases del partit republicà es dediquen a tombar els discursos lírics dels seus líders sense contemplacions. Qualsevol diari important pot publicar una editorial o un article ple de fums i de solemnitat defensant la darrera maniobra del polític processista de torn i qualsevol tuitaire una mica espavilat pot recuperar un àudio o una notícia del passat i tornar a posar les coses al seu lloc.

Més enllà de l'ambient de demagògia i confusió, i de les enquestes que els diaris treuen per distreure els analistes i els partits, la veritat és que Espanya no s’ha mogut gaire des del 2 d’octubre. José Sacristán diu que "els independentistes haurien de triar millor els seus representants". Ho diu amb aquest cinisme de sabio español, com si els partits no fossin el principal instrument de blindatge que ha tingut l'Espanya del 78.

La gràcia és que qualsevol dia vindrà un polític a dir que Catalunya només ha de negociar amb Espanya l’aplicació del resultat del referèndum de l'1 d'octubre i llavors, si guanya les eleccions, tota aquesta retòrica de fireta caurà com un castell de cartes, però fent força més soroll. 

Si les primàries han començat a donar les primeres sorpreses a Nova York, a Barcelona podrien posar la llavor d'un ordre europeu més higiènic i més americà. Ni que fos per començar l'aperitiu, ja seria prou bonic.