La resistència de Puigdemont Mad Horse ha plantat el germen d'una discussió europea que té tots els números per acabar com la Guerra de Successió, dividint el continent entre burocràcies cortesanes i països comercials. Tot i que és gairebé impossible que l'onada creada pel president exiliat arribi a ser prou forta per desbordar l'Estat, de moment ja ha servit per ferir de mort el Tribunal Constitucional i per seguir empenyent  Espanya cap al falangisme.

El creixement de Ciutadans posa en risc la democràcia espanyola perquè va contra l'essència de l'imperi, que és justament el que els defensors de l'autodeterminació miren de preservar de l'antiga unitat. Amb l'ajut dels partits processistes, Madrid està ficant Espanya en un pou de demagògia. Com si s'hagués intoxicat amb la por de les seves víctimes, la cultura espanyola va degenerant i els discursos cada cop són més demencials.   

Alhora que l'Estat reprimeix els dirigents independentistes, també neteja la política de les ambigüitats que havien sostingut l'autonomisme. A Madrid van descobrint que els interlocutors que tenien a Catalunya no pintaven gaire, a l'hora de la veritat. Les declaracions de Jordi Sànchez confessant que havia parlat amb Enric Millo i que esperava que l'1 d'octubre seria una mena de 9-N, farien riure si la situació del president de l'ANC no fes plorar. 

Espanya castiga els seus interlocutors inútilment, perquè les nacions no es poden esborrar del mapa a voluntat. Els catalans sempre perdonen els enganys dels seus líders nacionals i això es presta a confusions i fa que alguns polítics els prenguin per idiotes. Com que molts creuen que en tenen prou de no canviar d'identitat per destruir, a poc a poc, les mentides que han articulat Espanya, han pogut votar Puigdemont sabent que no compliria la promesa de tornar a Catalunya. 

Després d'haver pres el pèl als seus electors, els dirigents d'ERC i PDeCAT es troben, doncs, en una situació terrible: o bé moriran defensant la independència o bé moriran traint-la. Els espanyols volen que morin després de trair-la perquè una vegada ho hagin fet els serà més fàcil convocar eleccions amb qualsevol excusa i provar, un altre cop, que guanyi l'unionisme. L'Estat necessita que Ciutadans governi Catalunya per establir una dialèctica amb el PP que contingui el seu creixement a la resta d'Espanya.

Per això la investidura de Puigdemont és important i fer un govern autonòmic no té cap sentit, com a mínim de moment. Encara tenim marge per deixar que l'ogre espanyol s'emborratxi més amb la seva pròpia bilis, i que la feblesa que els líders processistes han demostrat davant de l'Estat desperti una mica més l'odi contra Catalunya. Mentre el nostre PIB pugi més que el d'Espanya, només hem de patir perquè no ens cremin les fàbriques, sobretot quan vegin que ells s'enfonsen i nosaltres no.