Ada Colau ha anunciat en el mur del seu Facebook que està embarassada de 13 setmanes i que, si tot va bé, el seu segon fill naixerà aquesta primavera. Després d’algunes frases sobre l’alegria de ser mare i el poder transformador que tenen les criatures, l’alcaldessa assegura que seguirà complint les obligacions polítiques “amb normalitat, una panxa creixent, i encara més motivació”.

Me’n vaig assabentar diumenge pel whatsapp d’un amic que em deia simplement: “Perfect timing”. Ara llegeixo el post d’una noia, traductora d’ofici, que ha compartit en el mur de l’alcaldessa un escrit on li retreu que ho anunciï justament ara: “Esclar, no li han aprovat el PAM, 200.000 euros llençats a les escombraries amb l’exposició de Franco, la ciutat en el seu pitjor moment, però ella està embarassada i ho aprofitarà com fa amb tot”.

Cada època té la seva gràcia i un dels regals que ens ofereixen els temps que vivim és la possibilitat de contemplar com les dones es redescobreixen, mentre miren d’establir noves jerarquies i exploren les possibilitats que els van estar vetades durant segles. Veure com les dones assumeixen nous papers que fins no fa gaire estaven reservats als homes és entretingut i desafiador, però també resulta força còmic. 

La feminització de les democràcies ha servit per donar un aire de novetat a la política i a altres oficis d’elit, però també comença a posar de manifest que és típic de la condició humana no fer massa esforç per estar a l’altura de les idees que es professen. Precisament perquè la figura de les dones continua sacralitzada, a poc a poc anirem veient amb una claredat ben descarnada com el poder s’ho empassa tot i perverteix qualsevol idea, símbol o metàfora.

A mi em sembla estrany que una alcaldessa que va arribar amb l’objectiu heroic de "capgirar Barcelona" tingui temps per ser mare. Sobretot quan ella mateixa ha insistit en la resistència als canvis que oposen les maquinàries institucionals i la feina titànica que ha de fer el seu equip. Una cosa és que la societat hagi d’afavorir que les dones puguin conciliar la feina amb la vida personal, i una altra que tot sigui possible i que una vida coherent no estigui feta de decisions tràgiques.

És curiós com, en un primer moment, totes les revolucions tecnològiques de la història tendeixen a empobrir el pensament i a polaritzar els discursos. Les novetats necessiten decepcions i usos fraudulents abans d’incorporar-se amb normalitat a la vida de les persones. Deformades i convertides en objecte de propaganda, l’entusiasme que produeixen les coses noves sovint esdevé l’última trinxera dels règims decadents que no han perdut del tot la capacitat de donar guerra.

No és estrany que la generació política de Fernández de la Vega i d’Esperanza Aguirre, o fins i tot la de Soraya Sáenz de Santamaria, tingués un perfil més consistent que l’actual. Fins als governs de Zapatero, la cultura de la Transició encara funcionava. No calia disculpar amb vernissos de tendresa i emotivitat la desorientació, la hipocresia o la simple incompetència. Curiosament és ara que pugen les generacions alliberades pels canvis tecnològics, que les polítiques joves cauen més que mai als esquemes humiliants de les revistes roses.

Assetjat pel canvi d’horitzons que desperta la tecnologia, el poder utilitza la novetat per promoure espais d’impunitat i per projectar en els símbols desgastats per la història les misèries de la condició humana. Per exemple, ahir podíem llegir a El Periódico: “Cal començar a posar nom a les coses. Fa 300 dies que estem sense Govern —a mi no em fa cap falta—, ¿però algú dirà que són senyors els que s'estan barallant? Que les institucions funcionin com funcionen és perquè són institucions masculines”.

La frase és d’una professora de la UB que coordina un projecte anomenat "Feminitzant el món 3.0". No sé si és realista creure que la humanitat hauria funcionat millor amb les dones liderant el món des de les poltrones. Però, de moment, jo veig que els sistemes de poder sempre fabriquen les seves vacunes, i que la feminització del debat públic s’ha convertit en una màquina fantàstica per pervertir el llenguatge i els valors que estructuren la societat.

L’embaràs de la Colau i la tendència que algunes polítiques més joves tenen a deixar-se tractar com si fossin concursants d'Operación Triunfo, em recorda el nou llibre de Joel Mokyr, A Culture of Growth: The Origins of the Modern Economy. El debat sobre les causes de la Primera Revolució Industrial s’ha revifat amb l’ansietat i el pessimisme que provoca l’estancament econòmic. Si la tecnologia avança a tanta velocitat, per què l’economia no prospera, es pregunten els experts. Per què la idea de progrés retrocedeix?

Segons el plantejament de Mokyr, la tecnologia necessària per generar els canvis socials que va comportar l’impuls econòmic de la Revolució Industrial del segle XVIII ja estava disponible un segle enrere. El que faltava era que es consolidessin canvis culturals de gran abast. És a dir, que la manera d’estar al món de les persones i les institucions estigués a l’altura de les possibilitats que oferia la tecnologia.

Ara em sembla que passa una mica igual. Colau diu que s’ha de canviar tot, però al final, com va passar amb Carme Chacón –que va ser una pionera en la utilització política de la feminitat–, el que més canviarà serà la seva vida.