He parlat de tu en llibres i en articles, i en el meu cor ets llegenda, com ho són tots els amors que et van despertar un dia i et van eixamplar el món contra les pors que ens fan petits i ens separen de nosaltres. De vegades et veig parlant amb gent del teu país que, quan ens començàvem a conèixer, em deia: fuig d’aquesta noia, que no veus que és boja? Com passa sovint, jo tenia raó perquè no em perdo en els detalls, i encara avui em serveixes per veure quines pors fan trontollar el cor de les persones.

La nostra història va durar tant temps i van passar tantes senyores entremig que no puc explicar-la en un article. Les persones que tenen massa força i massa curiositat per no asfixiar-se en els espais convencionals tenen sort si arriben a conèixer algú com tu, que ha tornat de la foscor sense espatllar-se més del compte. D’aquesta mena d’àngels negres, si se’m permet de dir-ho així, que saben treure el millor però també el pitjor de tu, només n’he pogut conèixer tres. Gràcies a Déu dos eren homes. Una altra dona no sé si l’hauria resistit.

Tu em distreies i em protegies de l’avorriment que em provocava la comèdia de la ciutat i del país. Quan la gent s’avorreix agafa por d’ella mateixa i corre a refugiar-se en les faldilles complaents dels bàrmans, es tira al consum de drogues, abraça idees estúpides o es rosega els dits fins a deixar-los sense ungles. El teu teatre era molt més creatiu que les parides que havia d’escoltar de la majoria de la gent que es creia culta i ben preparada, però sobretot era més pedagògic.

 Quan la gent s’avorreix agafa por d’ella mateixa 

Les persones haurien de ser miralls per a les persones, però la majoria utilitza la vida social per alçar un mur narcotitzant, d’oblit i de vergonya, i després mira de resoldre els seus problemes com aquests gossos que s’intenten mossegar la pròpia cua. Amb el temps anirem veient què en vam treure l’un de l’altre. Perquè les lliçons funcionen com la radioactivitat, els efectes es van notant al cap dels anys, però déu n’hi do com n'hem après tots dos, a dominar la nostra selva.

Tractar amb tu i amb el teu pijama de Pantera Rosa era com visitar el meu propi zoològic. Abans de conèixer-te no sabia que portava dins meu tantes bèsties. Em va costar unes quantes temporades passar revista a tots els animals i posar-los una rialla humana. Vaig haver d’aprendre a alimentar-los i a estimar-los perquè no es giressin contra meu i m’ajudessin a desenvolupar l'instint i a fer bé la meva feina. Em va costar disgustos descobrir que la idea d’home virtuós que m’havien ensenyat era simplota, però ara sé què és el cinisme i no em cal utilitzar-lo.

Les bèsties no es poden dominar només es poden acompanyar i és així que tots dos vam aprendre a tolerar-nos i a comunicar-nos a distància, de vegades d’una forma quasi telepàtica, com Tarzan i Jane amb les mones i els elefants. Vam travessar l’un empès per l’altre aquest bosc de vicis i de patiments que cal superar per tornar a mirar-se les coses amb una mica d’innocència i d'esperança. Créixer, sofisticar-me, demostrar-te que me’n podria sortir sense cedir a les mentides establertes, era un incentiu més gran que adaptar-me a qualsevol fuet.

Sense el teu amor, el teu coneixement del mal i les teves comèdies de cegueta no sé si hauria trobat cap motiu concret per escriure els primers llibres. No saps com vaig aprendre de cada gest teu. Observava com t’amagaves i com treies el cap, com gestionaves els perills des de la teva cova, l’espectacle de la teva agilitat mental i de la teva feblesa. Em posava neguitós cada cop que intentaven saquejar el teu cervell meravellós o em semblava que la pressió ambiental et portaria bescanviar-lo per una mica de falsa tranquil·litat. 

És increïble la quantitat de merda que ens vam treure l’un a l’altre i, en el fons, com ens vam protegir obligant-nos a treballar els nostres punts febles, en un país que fa malbé la individualitat. Si intentés explicar tot això amb exemples concrets, no s’entendria res. Podria escriure una sèrie d’humor o un psicodrama noucentista lligant escenes que encara avui de vegades em fan riure. Al final ho havíem embolicat tant que vam haver de veure per creure i, quan necessites proves del que sents, sempre arribes quan el tren ja ha marxat. 

Tot i així, hi ha poques històries que es visquin més enllà del bé i del mal i això acaba fent un vincle, que és gairebé de sang.