És una llàstima que la premsa escampi una idea d'Espanya tan obscura i estrafeta. Encara que sembli mentida, la resposta que els periodistes més quixotescos de Madrid han donat a la decisió dels jutges alemanys parteix d'una bona intuïció: les democràcies del nord intenten utilitzar Catalunya per desestabilitzar l'Estat espanyol.
Si el debat polític no estigués tan pervertit pels segles de repressió i de propaganda, l'alliberament de Puigdemont no generaria respostes tan polaritzades. Ni acadèmics com Carles Boix o Xavier Sala-i-Martin serien tan optimistes, ni Arcadi Espada i Jiménez Losantos escriurien com aquests gossos que es posen a les finques perquè bordin quan s'acosten els lladres.
Per més que s'idealitzi la funció de la justícia, Alemanya no pot moure un dit sense el permís dels nord-americans. Precisament perquè legitimen la sobirania nacional, els jutges també estan sotmesos a la geopolítica. La insistència de la premsa germànica i dels Estats Units a demanar que Madrid i Barcelona negociïn un acord dona a entendre que ens trobem, un altre cop, a les portes del vell escenari que la democràcia havia d'impedir.
Espanya va camí de tornar a esdevenir la casa de barrets d'Europa i, amb l'excusa del conflicte català, les velles potències esperen de sucar-hi el melindro i treure'n un profit fàcil i onanista. Quan la Unió Soviètica es va ensorrar, l'estabilitat de l'Estat espanyol era imprescindible per assegurar l'hegemonia d'Occident. Ara que hi ha menys poder a repartir, la vocació imperial de les elits de Madrid és una molèstia per les democràcies que remenen les cireres.
Esperar que la solució de Catalunya vingui de fora és un error. Com dic des de fa temps, hauríem de ser més independentistes i molt menys antiespanyols. Les consultes i la campanya per l'autodeterminació havien esborrat la violència del centre de l'imaginari i del debat polític català. Té gràcia que la majoria dels actors que ara denuncien que Madrid intenta revenjar-se de l'independentisme hagin treballat per laminar l'aplicació del Dret a l'autodeterminació.
Espanya ha utilitzat l'obscurantisme de forma recurrent per retenir els catalans. Des dels temps de la Inquisició, la cort castellana ha preferit aïllar Espanya d'Europa, que no pas perdre Catalunya. És veritat que, aquesta vegada, la força dels interessos econòmics i la dificultat d'implementar la violència fan que el barco espanyol sigui més difícil d'ensorrar amb els catalans a dins, com s'ha fet en el passat.
La independència ja només pot aturar-se des de dins mateix de Catalunya. L'opinió pública europea cada cop està més a favor de Puigdemont, que ha esdevingut una figura conegudíssima a Alemanya. Per Twitter corre la foto d'un mural al metro de Berlín i el director de la presó de Neumünster li va demanar que, abans de marxar, signés el llibre de visitants il·lustres. Però Catalunya no derrotarà mai Espanya a través del victimisme i de la humiliació.
Com més ens servim de la força d'Europa per menysprear Espanya més despertarem els seus vells valors autoritaris. El falangisme, que és la forma de resistencialisme de l'Estat, trobarà un camp adobat si els catalans intenten negociar solucions intermèdies com les que proposen els diaris de Berlín. Espanya necessita una derrota noble i honorable i, per tant, democràtica.
Mentre els polítics i els articulistes del país trafiquin amb el dret a l'autodeterminació utilitzant d'excusa la força de l'Estat, la situació s'anirà degradant. Alemanya està redimint la seva història i fent-se un autohomenatge de legitimitat i drets humans gràcies a Catalunya. Per què hauria de tenir interès a enllestir la feina que Barcelona no ha fet?
Al nord d'Europa sempre han estat encantadíssims que Madrid i Barcelona es barallin fins a l'esgotament. Si l'energia que l'independentisme ha posat a escarnir la política espanyola l'hagués dedicat defensar els resultats de l'1 d'octubre, el final del viacrucis quedaria més a prop i el futur pintaria molt millor.