L’altre dia dinava amb un senyor de l’Upper Diagonal, descendent d’un prohom de Barcelona assassinat pels espanyols, que ha vist la llum d’uns anys ençà. “Per què costa tant que la gent vegi que vivim en un país ocupat”, em preguntava. “Pel mateix motiu que a tu et van batejar amb un nom estranger i vas arribar a trobar normal que els teus pares parlessin en castellà i els teus avis en català”.

La majoria de la gent només és capaç de discutir sobre allò que pot assumir sense tenir un atac d’angoixa, és a dir, sense agafar por de sentir-se absurda o aïllada. Per mantenir un país ocupat de forma pacífica només cal aconseguir que la bona gent arribi al moll de l’os dels problemes un parell de segons tard, quan ja pot dir-se tranquil·lament: “He fet tot el que he pogut però no ha sigut possible”. 

Tota la política espanyola a Catalunya, des que Franco va morir, ha consistit a oferir discursos alternatius als de l’ocupació. Els polítics i els intel·lectuals han bastit tota mena de relats, més o menys subtils, que feien sentir a la gent moralment còmoda, és a dir, útil i justificada, a canvi de no posar en perill la unitat d’Espanya, motiu de fons de la guerra i de la dictadura. L’enrevessada xarxa de prejudicis i vincles emocionals que això ha creat és un Laberint d’Ariadna tan profund que és molt fàcil perdre’s. 

La política catalana s’assembla a la prova que Bruce Lee ha de superar al final de la pel·lícula Enter the Dragon. Espanya s’amaga darrere d’un joc espessíssim de miralls que, en els darrers anys, el país ha anat destruint amb cada performance processista. El president Mas va enredar gairebé tothom amb el 9-N, però la realitat es va imposar i va perdre la presidència. Junts pel Sí també va jugar amb la idea del referèndum i també en va pagar el preu, gràcies a la reacció instintiva de la gent l’1 d’octubre.

Ara és divertit veure com, atrapats en les victòries del país, els supervivents del sistema van a buscar la carn fresca a Barcelona. Darrerament apareixen a la premsa molts articles sobre la ciutat. El Periódico sembla que hagi descobert el Place Making. Francesc Serés i altres articulistes han començat sèries de columnes sobre la capital que sembla que només busquin posar el nom de Barcelona en el titular. Ada Colau ha portat el seu maragallisme escanyapobres a Nova York, com en els millors temps de l’Ajuntament socialista. 

Barcelona és el Jerusalem de la civilització catalana i la batalla per conquerir l’Ajuntament promet ser una carnisseria de primera. Els espanyols ho intueixen i Crònica Global publicava ahir un vídeo on Jordi Graupera i Manuel Valls s’enfrontaven a trets en un duel a l’estil de l’oest. Si Graupera no hagués sortit amb la idea de les primàries el processisme entregaria l’Ajuntament a Manuel Valls, com va fer Xavier Trias fa quatre anys amb Ada Colau, en plena eufòria independentista.

Com que Barcelona ho és tot i no és res, que diria Saladí, la quantitat de bijuteria que vendran els polítics del sistema serà immensa. Per evitar l’assalt al castell ho grapejaran tot fins a nivells mai vistos. No sé si, a diferència del 9-N i de l’1 d’octubre, l’independentisme aconseguirà una victòria neta i clara. La imatge de Puigdemont venent motos amb uns aiguamolls de fons plens de mosquits promet confusió. Per no parlar d'això de la Crida Nacional, que sembla un invent copiat de la Crida a la Solidaritat dels anys 80, on militaven Jordi Sánchez i alguns exconvergents.

Malgrat tot, el sol fet d’haver forçat l’Estat a plantejar la confrontació nacional a Barcelona, plaça que Jordi Pujol va evitar sempre, ja és un gran pas endavant.