El digital especialitzat en creixement urbà Citylab portava l'altre dia un article de Richard Florida sobre el declivi internacional de les ciutats nord-americanes que hauria de despertar un cert debat a Barcelona. L'autor de The Rise of the Creative Class advertia que, en pocs anys, les inversions de capital risc s'han desplaçat amb força cap a les capitals asiàtiques i, especialment, cap a la Xina.

Segons Florida, des de 2012 les ciutats dels Estats Units han passat de concentrar el 70 per cent de la inversió global en capital risc a convocar-ne només el 40 per cent. A través d'una colla d'estudis,  l'investigador de la Universitat de Toronto lliga aquest canvi de tendència amb els nous sectors que ha impulsat la recerca tecnològica i també, esclar, amb el boom que viu l'economia del capital risc. 

Una vegada amortitzats els negocis centrats en els portals d'internet i en les xarxes socials, els diners van ara cap a empreses relacionades amb la robòtica i la intel·ligència artificial. Els quartos asiàtics, que fa 10 anys cobrien un 5 per cent de la inversió tecnològica a tot el món, ara en representen un 40 per cent. Tot i que les universitats americanes són encara pioneres en investigació, l'impuls de la Xina ha començat a transformar l'ecosistema de ciutats hegemòniques.

D'entrada el cofoisme americà havia cregut que serien ciutats com Pittburg, Saint Louis o fins i tot Detroit les que competirien amb Nova York, Boston o Sant Francisco pel pastís tecnològic de la darrera revolució. La vella Europa, que va repuntar a remolc de l'esclat de la cultura digital, ha vist davallar les inversions des de 2014. Cada cop és més evident que les ciutats asiàtiques jugaran un paper de primer ordre en la cursa tecnològica i, per tant, en la cultura urbana del futur. 

El canvi de paisatge que ha viscut el món ha agafat Barcelona amb el peu canviat. Tot i que la ciutat encara viu de les idees del PSC de Maragall, el consistori convergent havia començat a actualitzar-les. Amb Trias, Barcelona va escalar en els rànquings de ciutats creatives. Figures com Antoni Vives i Vicent Guallart es movien bé en el món de les smart cities i tenien clar que els avenços tecnològics es proven, s'humanitzen i es comercialitzen en les ciutats més importants. 

Darrerament, l'activisme d'aparador d'Ada Colau no ha fet ni ha deixat fer. Tot i que s'han fitxat persones competents com ara Francesca Bria, l'equip que governa el consistori té una idea gairebé ludita de la vida. En fons, el partit de Colau creu que el discurs de la smart city és una excusa per regalar diners a la IBM i les idees més atrevides sobre la ciutat es troben en mans de Barcelona Global, un lobby d'hotelers i camisers liderat per La Vanguardia.

Els darrers anys la ciutat ha perdut un temps preciós. En les èpoques de transició és quan cal parar més atenció per no perdre trens. Ara que el diner es mou i les aliances són tendres i inestables és quan Barcelona hauria de posar més esforç a posicionar-se en el món i atraure capital.

Les ciutats triomfen quan estan ben situades en el mapa i saben satisfer les necessitats dels homes del seu temps. Fins ara, les úniques necessitats que Colau ha satisfet, amb el seu constitucionalisme de llacet groc, són el victimisme dels discursos processistes i els interessos de les elits que diuen que s'estimen Catalunya però ensorrarien Barcelona per evitar que s'independitzés.