En els moments de confusió és quan l’estètica dona pistes més clares sobre els discursos que tenen futur i els que estan condemnats a naufragar. Mentre els diaris s’inflen de columnistes que parlen de la postveritat, alguns sectors del país que fins fa poc defensaven punts de vista aparentment irreconciliables es troben, cada vegada més sovint, furgant en el mateix cubell d’escombraries.

Els efectes polítics de l’1 d’octubre ens recorden cada dia que la postveritat no existeix. El que existeix és el pànic que la veritat produeix en els règims decadents i la tendència que els homes tenen a buscar respostes en el bagul de les rampoines quan no es veuen en cor d’afrontar els fets. A diferència dels animals, l’home és capaç d’innovar i d’alçar mons nous sobre la runa. Però també és cert que la creativitat sovint demana grans dosis de dolor per despertar-se.

Hi pensava llegint el davantal que Joan de Sagarra va publicar diumenge intentant elogiar Manuel Valls. Els arguments eren tan previsibles i estaven tan suats que l’article el podrien haver escrit Bernat Dedéu o Salvador Sostres en el seu mòbil, durant un viatge en taxi, només pel gust d’escarnir del fill del poeta abans d’anar a sopar o de prendre copes. Després de 40 anys de donar lliçons al pujolisme, resulta que l'imaginari dels millors fills de Bocaccio es pot destruir en el temps que triguen a portar-te el gintònic.

Manuel Valls ha desembarcat a Barcelona com si hagués de guanyar sense baixar de l’autobús, imbuït d’aquella barreja d’impunitat i de superioritat intel·lectual que gastava el PSC dels anys vuitanta, quan el català mitjà es llepava les ferides del franquisme, no sabia escriure en el seu idioma i amb prou feines havia viatjat. El problema és que Catalunya ha canviat i que els nens consentits que portaven El País sota el braç no tan sols són vells, repapiegen i fan panxa; a més, absorbits pel seu complex de Peter Pan, no han deixat ningú darrere seu amb capacitat per defensar-los. 

Amb el col·lapse del processisme em fa l'efecte que també veurem la fallida intel·lectual de l’unionisme. N’hi ha prou d’obrir La Vanguardia per constatar com el far del catalanisme cada dia té menys a envejar, en manca de qualitat i en excés de xaronisme, als Patufets digitals de la Generalitat. La barreja de deixadesa i de tòpics lacrimògens que gasten els hereus de la Gauche Divine sembla que vulgui convergir amb la manca de rigor que va donar la revolució dels somriures. 

La por a qüestionar la unitat Espanya ha creat un coll d’embut i, a mesura que ens allunyem de l’1 d’octubre, carcellers i empresonats fan discursos cada dia més semblants. Als anys vuitanta, els càlculs i les traïcions tenien un sentit encara que només fos personal: Narcís Serra va ser ministre gràcies a Tejero i Joan Raventós va anar a París d’ambaixador. En aquell moment, l’autonomisme de cartera -és a dir, l'autonomisme purament oportunista- estava en la línia de la història. Ara sembla una prostituta vella i mal pintada tant quan arriba envernissat d’una retòrica unionista, com independentista o republicana.