Últimament alguns processistes m'assalten al tuiter per demanar-me exemples de països que s’hagin independitzat aplicant el dret a l’autodeterminació. La pregunta, igual que la pretensió de tenir un debat seriós per Internet, en si mateixa és una trampa. El dret a l’autodeterminació, com tots els drets universals, es va regulant amb la seva aplicació i no s’exerceix mai de la mateixa manera, més enllà de l’acció de votar. 

Els drets universals, pel fet d’involucrar tota la humanitat, són drets abstractes, estan sotmesos a casuístiques locals i a interpretacions diverses. Noruega, Islàndia, Irlanda, Malta, Macedònia, Montenegro, els països Bàltics, Escòcia o el Quebec han exercit l’autodeterminació en contextos diferents i amb resultats variables. Kosovo també va celebrar un referèndum abans que els serbis envaïssin el país i el parlament declarés la independència. 

Un Estat no és res més que un entramat institucional capaç d'interpretar i d'aplicar els drets universals de manera concreta i efectiva. Si l’autodeterminació ha guanyat força els darrers anys és perquè ofereix la forma més democràtica possible d’establir un marc d’aplicació i d'interpretació d'aquests grans principis generals que articulen tot Estat, de manera més o menys afortunada. 

Com Montesquieu ja havia dit a les seves Cartes perses, el planeta terra és ple de francesos, d'anglesos i alemanys, però d'homes, així en abstracte, només n'hi ha en els manicomis i al partit d'Albert Rivera. Wilson, Lenin i els liberals de l'escola austríaca de primers del segle XX van entendre bé aquest principi i el van desenvolupar. Des d’aleshores, cada potència ha reivindicat el dret a l'autodeterminació i l’ha aplicat segons li ha convingut, favor dels seus interessos. 

El 1975, per exemple, els russos es van resistir a signar l’acta final de la Conferència de Hèlsinki sobre la frontera germano-polonesa perquè reivindicava el dret a l’autodeterminació. De res no va servir que aquest principi es trobés en els orígens de l'URSS i que Lenin l'hagués utilitzat per atacar la Rússia tsarista, van posar totes les traves que van poder. Espanya, en canvi, estava tan desesperada per trencar l’aïllament i fer-se perdonar, que va signar de seguida, tot i que Franco encara respirava. 

Malgrat les discrepàncies que genera, l’autodeterminació ha guanyat terreny a mesura que la guerra ha anat perdent prestigi. A la Carta de l’ONU de 1945, per exemple, va lligada a la prohibició d’adquirir territoris per la força i al dret dels pobles a organitzar-se lliurement. En la Carta de París per la Nova Europa de 1990, que Espanya també va signar, aquest principi ja es relaciona amb la definició del continent com un espai liberal i democràtic. 

Els que diuen que l’autodeterminació només s'aplica a les colònies haurien de recordar que basen la seva posició en la política de Stalin durant la guerra freda. Wilson, justament, va pensar l'autodeterminació per aplicar-la a Europa, no pas a les colònies, igual que els liberals austríacs. Dic això perquè els experts que sostenen que un referèndum posaria Catalunya fora de la llei fan una interpretació espanyola del Dret internacional o directament no volen reconèixer que Catalunya és una nació. 

El fet que el president Mas bescanviés l’autodeterminació per un inexistent dret a decidir, té una explicació senzilla, però que no és agradable d'acceptar per alguns catalans. L’autodeterminació legitima l’existència de Catalunya com a poble davant la comunitat internacional en virtut d’una història, d’unes guerres i d’uns tractats -alguns d'ells aplicats il.legalment a casa nostra- que ja seria hora d'anar superant. 

L’autodeterminació es carrega el relat processista del país nou, de xiclets i piruletes, i també el relat espanyol, tan policial, segons el qual Catalunya no és una nació, o bé només ho és mentre està tutelada per Espanya. L’autodeterminació treu Catalunya del marc hispànic i obliga a les dues parts a afrontar la història i a definir-se davant la humanitat en virtut d’un dret universal. És normal que produeixi un cert respecte. No sols no ens estalvia el xoc de trens, sinó que, a més, situa el conflicte en el seu marc correcte. 

Una prova que l’autodeterminació és la solució més democràtica que els catalans tenim a l'abast per separar-nos d’Espanya és que, segons el PSOE i el PP, encara que el 100 per cent de la població de Catalunya volgués la independència, res no canviaria. Oposar motivacions tècniques a la celebració d'un referèndum, mentre es parla de desobediència o de bastir estructures d'Estat contra la voluntat d'Espanya, és una incoherència absurda.

Tot i que és humà que alguns polítics i intel.lectuals vulguin preservar la imatge del 9-N, això no es pot fer de cap manera a costa de barrejar conceptes i de pretendre que en política les paraules no són importants. Si les paraules no fossin importants, Mas no hauria canviat "referèndum" per "consulta" i "autodeterminació" per "dret a decidir". El 9-N no va ser un referèndum perquè mai no es va vendre com a tal. Defensar una altra cosa és mentir i infantilitzar la política.

En un referèndum  el moment de votar és important, però també és molt important el procés de catarsi col.lectiva i de negociació amb la comunitat internacional. En un referèndum el resultat és menys important que el debat, si es fa seriosament i sense ambigüitats, i tant serveix per integrar-se com per separar-se. Terranova, als anys 50, es va incorporar a Canadà mitjançant un referèndum, i la Unió Europea va donar la benvinguda als alemanys de l'Est en nom de l'autodeterminació dels pobles.

Com he dit, cada cas té els seus problemes. Si la Gran Bretanya no es pot comparar amb Espanya, Catalunya també és diferent d’Escòcia. Les institucions catalanes van ser abolides després de declarar la guerra a França i Espanya, mentre que Escòcia sempre ha estat reconeguda com a nació i el seu parlament va votar autodissoldre's. Justament perquè l'Estat espanyol ha fet tot el que ha pogut per negar l'existència de la nació catalana, l'autodeterminació és tan important en el nostre cas. 

L'autodeterminació és com l'espasa d'Excalibur, no permet usos partidistes ni invents que es puguin reciclar per fer un nou Estatut. I ara que Turquia i França es troben en estat d’excepció, ens hauríem de fer una pregunta: per què els líders més moderats del sobiranisme diuen que és més fàcil fer la independència que no pas celebrar un referèndum, si el referèndum l'està demanant un 80 per cent de la població? Per què Madrid insisteix que els referèndums divideixen, si ens cohesionaria més enllà del resultat?

La democràcia es troba en una cruïlla, com s'hi va trobar la monarquia en el seu temps. Cada cop hi ha menys països democràtics entre els més militaritzats. A més, hi ha un interès molt evident per degradar l'ideal de llibertat que articula el món occidental, des de dins de la mateixa Europa. Encara que tirem pilotes fora o que ens aferrem a fulls de ruta que ens intenten vendre una seguretat fictícia, abans o després els catalans serem cridats a posicionar-nos sense ambigüitats en aquesta guerra soterrada.

Referèndum o estat d’excepció, l'Europa d'Anglaterra o l'Europa de França i de Turquia. Menysprear l’eina més universal i més legítima que tenim per participar en el destí de la humanitat en aquest moment tan decisiu, és un greu error. Excepte potser pels qui ja fa temps que han decidit que la nostra condició d’esclaus és immutable, i dissimulen.

Enric Vila
Opinió Just RUI it Enric Vila