El New Yorker ha dedicat un article a la trajectòria literària de Javier Cercas que m’ha recordat la travessia pel desert que vaig haver de fer per aprendre a navegar per la colònia i escoltar sense manies la meva intuïció. Si l’ocupació espanyola té algun efecte positiu és que t’obliga a fer tries radicals sobre la teva llibertat. Segurament d’aquí ve el fet que un país tan ple de caps de suro hagi donat una quantitat tan important de genis.
Quan a Catalunya tothom adorava Cercas a mi ja em semblava un xitxarel·lo que escrivia pel Ministeri de Defensa i per les mòmies transvestides de la Transició. Eren els darrers temps d’Aznar i de Pujol, i els espanyols eren els europeus més satisfets de les seves institucions. Llavors els debats entre les meves ganes d’encaixar en el món i les meves intuïcions encara m’havien de ferir moltes vegades.
Cercas ha sigut l’antimestre més famós que he tingut. Sense necessitat de llegir-lo gaire ―he obert dos o tres llibres seus, però mai n’he acabat cap―, em va ensenyar quines impostures havia d’evitar i de què està fet el verí que Catalunya s’empassa cada dia. L’observació de la seva fama em va ajudar a entendre com funciona l’escala tròfica del país, i quin lloc tenien reservat per mi els gestors de la colònia.
Em vaig adonar que, malgrat l’esforç que a casa van fer per donar-me una bona educació, estava destinat a servir d’aliment a les hienes i als depredadors. Mentre la fama de Cercas creixia, jo em descobria una força interior que m’impedia deixar-me dur a l’escorxador confiat com una daina. Vaig haver de buscar ben endins i aprendre, pel meu compte, a convertir la pobra daina en un lleó.
Quan Cercas va començar a ensenyar la seva poteta de cabra de la Legión les comèdies de la Catalunya autonòmica ja feia temps que havien deixat de pertorbar-me. La sorpresa que Cercas ha donat els darrers anys als seus adoradors em sembla un bon resum dels autoenganys i els miratges que els amos del procés han explotat. Cercas no ha escrit mai els seus articles res que no s’hagués pogut llegir abans en els seus llibres de més èxit.
Em fa gràcia que el New Yorker descobreixi ara que l’heroi íntim de l’escriptor unionista no és l’heroi republicà de Soldados de Salamina sinó un tiet que va morir a l’Ebre combatent amb els franquistes. Catalunya m’ha avesat tant a viure prescindint de les opinions dels altres que ni tan sols no m’impressiona que els americans em donin la raó.