Si el nacionalisme espanyol va ser el tema estrella de les darreres eleccions, l’amnistia serà la vedet de la campanya electoral que ve. El PP i el PSOE volen blindar la unitat d’Espanya a canvi de la llibertat dels presos polítics. Els partits independentistes la demanaran amb insistència no perquè creguin que l’obtindran immediatament, ni tan sols perquè vulguin obtenir-la, sinó per pur pactisme.
Quan Pedro Sánchez proclama que “primero la ley y luego el diálogo” vol dir que el rigor de la justícia espanyola s’adaptarà al resultat de les negociacions que es produeixin entre Madrid i Barcelona. Com a la Transició, els espanyols negocien amb la pistola sobre la taula, però la situació és delicada perquè aquesta vegada el marge de maniobra dels gestors de la violència és més limitat.
Fruit del diàleg, són les darreres declaracions de Mas, que proposa fer un pas enrere astut per evitar que Madrid trobi la manera d’il·legalitzar els partits independentistes. També és fruit del diàleg que Puigverd empatitzi cada dia més intensament amb la ràbia dels tertulians espanyols. O que Francesc-Marc Álvaro reivindiqui les institucions autonòmiques, que han servit de menjadora al seu diari durant tants anys.
Les genuflexions patètiques de Joan Tardà a la premsa de Madrid tampoc no es poden deslligar del gir al centre del PP i de la barba de Rajoy que s’ha deixat Pablo Casado. Com ja he explicat, ara es tracta de bandejar ERC i de tornar el protagonisme als veterans del règim, que són els que han pactat amb el PSC a la Diputació de Barcelona i s’entendran amb el PP, de seguida que Vox i Ciutadans siguin neutralitzats.
La majoria d’espanyols s’oposa a l’indult, i la majoria de catalans estan a favor d’alliberar els presos. La situació és perfecta per a la majoria de líders polítics de Madrid i Barcelona, que deuen tota la seva vida professional –i tots els seus estalvis– al conflicte nacional. La transacció seria senzilla si no fos que els partits catalans han perdut l’autoritat i funcionen gairebé com un cos paracolonial, al marge del país.
La situació a Catalunya està fora de control i, com diu Jordi Juan, el PP i el PSOE han de trobar solucions amb les peces disponibles perquè el “bipartidisme pot trigar anys a tornar”. Combinada amb unes sentències dures, la retòrica de l’amnistia hauria de servir a Madrid per posar els independentistes al nivell dels franquistes, davant dels espanyols. Sobretot una vegada la monarquia exhumi la mòmia del Valle de los Caídos i l’exposi a l’escarment del públic.
La desobediència no servirà de res, perquè el país ja no sent ni es defensa igual que l’1 d’octubre, com un cos sa i coordinat. L’escàndol que Jordi Graupera va provocar al FAQS quan va explicar que havia anat a defensar les urnes amb americana i corbata per donar imatge de normalitat il·lustra fins a quin punt la indignació s’ha convertit en una forma més de folklorisme hispànic. Feia anys que els debats ideològics no estaven tan intoxicats per la por.
Si la comèdia destructiva del procés va durar 10 anys, amb aquests polítics la pantomima de la reconciliació espanyola es podria allargar una altra dècada. Els catalans tenen temps per preparar el proper xoc amb l’Estat, però no tenen mitjans institucionals per fer-ho. L’autonomia és morta i només serveix per embellir la fatxenderia dels polítics espanyols i la retòrica de violinista de la Rambla dels partits processistes, cada cop més atrapats en la comèdia desesperada de Madrid.
Espanya té pressa per tornar a tenir un govern estable i explicar al món que és un país modern i democràtic. El jutge del cas Pujol ha prorrogat la instrucció fins al 2021, potser per poder dictar una sentència que es correspongui a l’evolució dels fets. És a dir, que respongui als termes del diàleg: reconciliació imposada o venjança.
Tot plegat em recorda una vegada que Josep Pla va topar amb Luys de Santa Marina, en plena postguerra. El falangista volia passar per amic de Pla per no semblar tan animal i no parava de dir-li “tutéame, amigo Pla”. L’escriptor es feia el ronso, mirant de dissimular el fàstic, i al final Santa Marina va treure el pistolot que portava enganxat a la camisa blava, el va posar sobre la taula i li va dir:
–O me tuteas o te mato.