Ens passem la vida preguntant-nos què faríem si veiéssim una injustícia. Si destaparíem la trama de corrupció al nostre ajuntament. Si denunciaríem el cap que assetja, el company que roba, el comandament que fa i desfà com si les lleis fossin un adorn. Ens encanta imaginar-nos en el paper de valents. A la pràctica, quan algú s'atreveix de veritat a denunciar, el que sol passar és que es queda sola. Sola davant del sistema, sola davant del monstre.
Pensem en Luis Gonzalo Segura, aquell tinent de l'Exèrcit que va decidir explicar el que veia per dins: factures inflades, abusos, privilegis blindats, una casta militar fent i desfent mentre la disciplina i el silenci servien de tapadora. El més lògic hauria estat obrir investigacions serioses, depurar responsabilitats, protegir el denunciant. El que va passar va ser una altra cosa: expedients, arrestos, sancions i, al final, expulsió. Es va castigar el que va parlar, no els qui es beneficiaven del tripijoc. El missatge va ser claríssim per a la resta de la tropa: si se t'acut seguir el seu camí, ja saps com acabes.
Sonia Vivas també sap el que significa convertir-se en objectiu per dir "prou". Policia local a Palma, lesbiana, feminista, en un cos hipermasculinitzat que va convertir la seva vida en un infern. Insults, burles, amenaces, atacs al seu habitatge, campanyes d'odi dins i fora de la caserna. Va haver d'empassar-se anys de procediments judicials, querelles creuades, una batalla de desgast en la qual, fins i tot quan la justícia li va donar la raó i va condemnar dos policies per assetjament homòfob, el dany personal ja estava fet. Es reconeix el delicte, sí. Però el cost el paga ella: la seva salut, la seva tranquil·litat, la seva vida quotidiana triturada a càmera lenta.
El mateix podríem dir d'Ana María Garrido Ramos, la funcionària de Boadilla del Monte que va decidir plantar-se davant la Gürtel. Sense la seva documentació, sense la seva decisió de lliurar aquell dossier a la Fiscalia, probablement no hauríem conegut amb tant de detall un dels majors escàndols de corrupció política d'aquest país. A canvi, ho va perdre gairebé tot: feina, entorn, estabilitat. Anys sobrevivint com podia, mentre alguns mitjans es dedicaven a difamar-la, acusant-la fins i tot d'estar implicada en la trama que ella va ajudar a desvelar. Fa ben poc el Suprem ha obligat un mitjà de comunicació a compensar-la per haver vulnerat el seu honor amb una notícia falsa, però com es repara una dècada de linxament públic amb 7.000 euros i una sentència tardana?
Travessem el toll i el patró es repeteix. Les dones que van denunciar a Jeffrey Epstein, el financer que va teixir una xarxa d'abusos sexuals amb connexions que arriben fins a les elits globals, es van atrevir a posar nom i rostre a la violència que havien patit. I, anys després, una recent investigació de Reuters recull com moltes d'elles viuen ara sota una nova forma d'amenaça: assetjament constant, campanyes en xarxes, identitats exposades en documents oficials, por quotidiana. Algunes han decidit armar-se, canviar de vida, viure a la defensiva. Parlar les va convertir en objectiu no només de l'agressor original, sinó de tota una maquinària que les assenyala, les ridiculitza, les culpa d'haver trencat el pacte de silenci.
Mentre continuem responent amb silenci, amb indiferència o amb un "bé, alguna cosa haurà fet", el monstre continuarà tranquil. Sap que, cada vegada que algú s'atreveixi a denunciar, el sistema s'encarregarà de deixar-la sola
En alguns llocs, la resposta ni tan sols es molesta a disfressar-se. A Sud-àfrica, la funcionària Babita Deokaran va ser assassinada a trets després d'assenyalar pagaments sospitosos i possibles casos de corrupció en un hospital públic. El seu nom s'ha convertit en símbol del que pot passar quan algú decideix que la seva responsabilitat amb el bé comú està per sobre de l'obediència cega. I no és l'única: testimonis clau com Marius “Vlam” van der Merwe, vinculats a investigacions sobre abusos policials, també han estat assassinats en ple carrer. El missatge és directe i brutal: qui es fica amb determinades estructures de poder, juga amb la seva vida.
Podríem seguir sumant noms i països, però el patró ja és clar. No estem davant d'una col·lecció d'anomalies. És un sistema. Cada vegada que algú denuncia, s'activa un manual d'instruccions que es repeteix amb precisió. Primer, desacreditar: convertir el denunciant en un boig, una ressentida, un trepa, algú “amb problemes personals”. Després, aïllar: apartar-lo del lloc de treball, trencar-li les xarxes de suport, deixar-li clar que s'ha quedat sola davant la maquinària. Per últim, intimidar: querelles, amenaces, campanyes de difamació, assetjament judicial, fustigació mediàtica. En alguns contextos, bales.
Ens agrada assenyalar "els dolents". És fàcil. Els corruptes, els abusadors, els que donen les ordres, els que premen el gallet. Però el gran forat negre d'aquestes històries no és només aquí. És en la gent que es considera bona. En els companys que diuen "jo no m'hi poso". En les institucions que miren cap a una altra banda mentre la persona que ha denunciat és triturada. En els mitjans que només presten atenció quan ja hi ha una sentència ferma, un premi de transparència, un documental de Netflix, però que durant anys han contribuït al silenci o, directament, al linxament.
El problema no és només que existeixin els qui usen el seu poder per abusar. El problema és que els qui se senten "bons" es queden quiets quan algú es juga la pell per tots. Perquè això és el que fan aquestes persones, encara que mai les vegem així: s'exposen perquè l'abús no segueixi ocorrent, perquè la corrupció no es converteixi en norma, perquè el poder tingui, almenys, algun límit. El benefici social del seu gest el compartim tots; el cost els el deixem a elles.
No es tracta de santificar ningú. Els denunciants també són humans, amb contradiccions, errors, biografies complexes. Però sense ells no hi ha democràcia que aguanti, ni justícia que funcioni més enllà del paper. I, el més important, sense el suport de la resta, el que estem transmetent a qualsevol que s'estigui plantejant parlar és molt senzill: si denuncies, et deixem sola. T'atacaran els de dalt i et fallaran els del costat.
Potser la pròxima vegada que vegem una història d'aquest tipus (un militar expulsat per destapar la corrupció, una policia assetjada per denunciar l'homofòbia i la corrupció, una funcionària arruïnada per assenyalar una trama, una dona amenaçada per explicar un abús) hauríem de fer-nos una altra pregunta. No "què faria jo si estigués al seu lloc?", que és còmoda perquè sabem que probablement mai ens veurem aquí. La pregunta incòmoda és: "què estic fent jo ara que ella sí que està en aquest lloc?". Perquè mentre continuem responent amb silenci, amb indiferència o amb un "bé, alguna cosa haurà fet", el monstre continuarà tranquil. Sap que, cada vegada que algú s'atreveixi a denunciar, el sistema s'encarregarà de deixar-la sola. I que nosaltres, els suposats bons, continuarem mirant cap a una altra banda.