Fa una setmana es va celebrar la presentació d’un manifest de denúncia del tracte que rep Catalunya en la distribució de recursos públics a Espanya. Després de quatre dècades d’experiència autonòmica, es pot afirmar sense dubtes que el citat tracte és ”injust i insuficient”, amb les conseqüències d’un desenvolupament més baix i una reducció del grau de benestar dels catalans. Els autors del document són un col·lectiu del Col·legi d’Economistes de Catalunya que s’anomenen “Economistes pel benestar”, la cara visible dels quals és l’exdegà Joan B. Casas. Les entitats que fan la denúncia són la majoria d’organitzacions empresarials catalanes, amb la curiosa absència de Foment del Treball, una patronal que en altres ocasions ha denunciat també el maltractament econòmic.
El manifest en qüestió concreta en quatre punts molt específics on es reflecteix el maltractament crònic en la distribució de recursos públics: 1) l’excessiva aportació a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol; 2) un model de finançament totalment insuficient per cobrir els serveis bàsics de l’estat del benestar; 3) una inexplicable desigualtat en les aportacions a l’equilibri interterritorial per part del País Basc i de Navarra; i 4) una política d’inversió pública centralista i radial que margina sistemàticament l’eix mediterrani.
Les dades econòmiques sobre les quals descansen els punts anteriors s’inclouen com a annexos del manifest. No les reproduiré perquè el mateix lector les pot consultar en aquest document. Tanmateix, sí que val la pena destacar les conclusions que se’n desprenen (per al coneixement general de la societat catalana) i el missatge final que s'envia a l’Estat.
Catalunya és la segona comunitat en capacitat fiscal per habitant (darrere Madrid, on hi ha la capital del regne), però passa a la posició dotze en recursos públics rebuts per habitant
Una d’elles és que l’extracció de recursos públics de Catalunya (encarnat en un dèficit fiscal mitjà del 8% del PIB en el període 1986-2019) ha empobrit la societat catalana (perd posicions de benestar i qualitat de vida en el conjunt de regions europees). Amb la circumstància que el transvasament de rendes cap a regions receptores de l’Estat no ha servit per a una convergència econòmica general, és a dir, les desigualtats entre regions (en termes de PIB/hab, nivells d’ocupació, etc.) persisteixen en el temps.
Respecte al dèficit fiscal, es compara Catalunya amb estats i regions del Canadà, Estats Units, Austràlia i Bèlgica. Es posa en relleu l’enorme distància que hi ha entre el dèficit català respecte als de Califòrnia, Nova York, Massachusetts, Ontario, Alberta, Flandes i Austràlia Occidental. Estem parlant del doble i del triple.
Un altre apunt rellevant que es posa sobre la taula, i que afecta directament el benestar dels catalans, és que Catalunya és la segona comunitat en capacitat fiscal per habitant (darrere Madrid, on hi ha la capital del regne), però passa a la posició dotze en recursos públics rebuts per habitant (la catorzena si la dada es corregeix amb les diferències en el cost de la vida). Això fent la comparació amb les comunitats que es regeixen pel règim comú de finançament, que són totes, menys les que van amb el règim foral (País Basc i Navarra).
En aquest punt, els autors recullen els resultats d’un estudi comparatiu entre Catalunya i el País Basc que demostra que, a igualtat de competències, els bascos tenen uns ingressos per habitant un 84% superiors al dels catalans. Vist des d’una altra perspectiva: la solidaritat basca (l’anomenat “cupo”, les aportacions per habitant a les despeses generals de l’Estat) és d’una cinquena part de la catalana. Vol dir això que els recursos que generen els bascos se’ls queden pràcticament en la seva totalitat.
El manifest es tanca amb una petició destinada als poders públics de l’estat espanyol: Catalunya ha de tenir la capacitat per recaptar i decidir sobre els recursos que genera. Per a què? Per potenciar la seva competitivitat i per a coses pràctiques pel que fa al benestar com ara són l’educació, la salut, els serveis socials, les infraestructures i un llarg etcètera de la vida quotidiana. Ho diuen molts economistes, i ara també una comunitat empresarial corresponsable del progrés i dels serveis que rep la gent.
Tanmateix, essent realistes, des de Madrid (si és que els hi arriba), l’enèsima denúncia d’una situació estructuralment injusta se la miren amb un somriure sota el nas. L’únic desllorigador possible ve de la política. I que siguem on som té noms i cognoms de partit: a Catalunya PP, PSC, Vox i Ciutadans, que al País Basc defensen amb dents i ungles el “cupo” i que aquí es fan els suecs negant-se a defensar el benestar dels catalans... inclosos tots els seus votants. Un cas insòlit a escala mundial en democràcies.