Cercava una frase adient per a començar aquest article, i n’he trobat dues que es complementen. Una és de Cormac McCarthy, l’escriptor de la mítica novel·la La carretera, la pel·lícula de la qual va protagonitzar Viggo Mortensen. Diu McCarthy: "El que més uneix els homes no és compartir el pa, sinó els enemics". De fet, és una recreació moderna del famós proverbi àrab "l’enemic del meu enemic és el meu amic", basat en la idea que compartir un mateix odi pot crear relacions molt fortes i fructíferes.
L’altra frase és de Christoph Waltz, el malvat coronel Hans Landa a la icònica pel·lícula de Quentin Tarantino, Maleïts malparits. Diu Waltz, en una escena de Com matar el teu cap: "Jo faig tots els dies nous enemics. Se’n diu business". És a dir, la creació d’enemics ajuda a mantenir una posició de poder estable i coherent, perquè es concentren en aquests enemics reals o inventats tots els aspectes negatius de la pròpia vida.
Cercar la unitat, tot creant un enemic comú, i fer-ho per mantenir el business, sigui econòmic, social, polític..., semblen les idees-força del manual de tàctica política que segueix Pedro Sánchez. Cada dia apareix una nova galindaina que serveix per entretenir el personal, desviar l’atenció i concentrar tota la fúria d’una realitat deplorable cap a un enemic llunyà, poderós, pèrfid i perfecte sac de boxa de la irascibilitat social. Els darrers són Elon Musk i Pàvel Dúrov, paradigma dels pèrfids plutòcrates que dominen el món, segons el manual del sanchisme passat per Podemos. Prèviament, el Quixot Sánchez havia disparat contra Netanyahu i Trump, però, sobreutilitzades aquestes bèsties negres, calia ampliar el quadre dels enemics del poble per continuar amb l’espectacle.
És literalment esgotador aquest tactisme fútil i vacu que cada dia s’inventa un objectiu per tal de fer oblidar l’enorme i tràgica insolvència del seu govern. Com més escàndol, més ineptitud i més desastre, més distraccions per tal de desviar els problemes de fons i donar peixet a les tertúlies de baix ventre. Fem-ne un petit repàs. Primer, està rodejat de problemes judicials..., patapam, es dedica a resoldre el conflicte palestí: la kufia per tapar les togues. No cal dir que no ha ajudat en absolut a la resolució del conflicte, però que res no aturi l’efecte saludable de la demagògia.
Segon, li detenen persones d’extrema confiança i augmenta la dimensió de l’escàndol de corrupció i..., patapam, munta un ciri amb Trump, com si fos un paladí de l’europeisme. Europa per tapar la corrupció del seu entorn. Tampoc en aquest cas serveix per a res, perquè ni tan sols és cert que s’hagi plantat realment davant els Estats Units, només ha fet una bufada de gat, fent veure que era un tigre. Però, en el provincianisme secular de l’espanyol mitjà, això que el presi es baralli amb el mandamás americà, sempre puja l’orgull patri.
Baralla amb l’extrema dreta per deixar de parlar del desastre dels trens
I després del primer i el segon round, venen els següents: hi ha un accident de tren gravíssim, la xarxa ferroviària està feta un desastre, Catalunya està en col·lapse i l’escàndol augmenta..., patapam, res millor que muntar-se una precipitada regularització de centenars de milers d’immigrants irregulars per escalfar l’ambient. Baralla amb l’extrema dreta per deixar de parlar del desastre dels trens. I, finalment, com que la cosa no acaba de funcionar, i persevera la indignació per l'ensulsiada dels ferrocarrils, s’empesca la feliç idea de prohibir les xarxes als adolescents, controlar els seus continguts i barallar-se amb el de Telegram i el de X. Tampoc això no anirà més enllà de l’histrionisme dialèctic, però haurà entretingut la plebs una estona i qui dia passa, Moncloa empeny.
La tàctica de supervivència és espectacular: no funcionen els trens, que es prohibeixi Twitter; el servei públic és un desastre, que es regularitzin els irregulars; el seu cercle polític és a la presó, a barallar-se amb Trump falta gent; està encerclat d’embolics judicials, cal resoldre l’embolic palestí. És la creació permanent d’un miratge per tal de fer oblidar que Pedro Sánchez té tota la seva cúpula de confiança emmerdada amb la corrupció, que ha perdut la majoria parlamentària per les seves mentides, que té fets un desastre els serveis públics del país i que no té cap projecte solvent per a resoldre-ho. El col·lapse ferroviari a Catalunya és letal per la nostra economia i els catalans no hem tingut ni la deferència de veure el ministre de torn a peu de via, mentre el Govern de la Generalitat demostra la seva inutilitat. No van els trens, però no passa res, tenim l’Elon Musk per barallar-nos. És el pa i circ de sempre, reinventat per un mag del cinisme.