La millor notícia d'aquestes eleccions és que una part del país se sent prou forta per prescindir dels partits polítics que van fer el Procés i la Transició. La catalanitat s'endureix i aprèn a no cedir. L'abstenció és la punta més visible d'una dinàmica nacional que cada cop té arrels més fondes i més delicades. L'alliberament de l'Anna Grau en els cartells de Ciutadans, o l'alliberament del Jordi Graupera a Twittter, són expressions pintoresques d'un intent real d'alliberament que canviarà el país de soca-rel, acabi com acabi.

Ara sí que el catalanisme ha mort. La pasta d'enganxar que mantenia el país lligat a Espanya i que servia per vertebrar-lo i per castellanitzar-lo a poc a poc, ha deixat de fer la seva feina. Les jerarquies que van servir per articular l'autonomia ja no posen ordre a res que no siguin interessos estancats i putrefactes; el franquisme és una mòmia que ja no fa cap por. El tall és tan profund que quan Sílvia Orriols piula que ha començat la reconquesta amb una fotografia del monestir de Ripoll, em pregunto si el país no està tornant a connectar amb l'esperit tel·lúric de l'edat mitjana —amb alguna intuïció que, igual que el Modernisme, s'escapa de l'abast de l'estat espanyol i el seu imaginari.

Aquest trencament intern, com tots els trencaments, resultarà traumàtic, perquè sempre vivim tots més tranquils xipollejant entre la merda que ens resulta coneguda. Els catalans ens haurem de tornar a acostumar a fer-nos-ho tot sols i a conviure amb el caos, fins i tot a navegar en el terreny d'una certa arbitrarietat i violència. Els partits no van voler transformar el país a través d'un conflicte polític amb Espanya i ara el país es transformarà a través de les seves contradiccions internes, sense cap enemic extern que el cohesioni.

 A les eleccions vinents, els republicans seran traïts per Sánchez igual que CiU va ser traïda, fa 20 anys, per Zapatero

El taulell ha rebentat i tant se val que les elits tinguin la paella pel mànec, perquè a la paella ja no hi queden ingredients polítics que puguin cuinar-se. Oriol Junqueras, que era el darrer intent de tornar a alçar un virregnat amb vernissos democràtics, no se n'ha sortit. ERC està exhausta i sense gent, tan exhausta i sense gent com els partits de CiU, però amb el desgast acumulat de carregar-se a les espatlles la rendició de tota la classe política del país dels darrers 5 anys. A les eleccions vinents, els republicans seran traïts per Sánchez igual que CiU va ser traïda, fa 20 anys, per Zapatero.

Els convergents estan envalentits perquè veuen la possibilitat de capgirar la truita i de recuperar el control de l'autonomia. Amb Trias a l'Ajuntament, és possible que els partits de la vella CiU puguin revifar una mica, però tard o d'hora el poder acabarà de destruir-los o d'espanyolitzar-los, com ha passat i seguirà passant amb els quadres d'ERC. Ja no es pot tornar enrere. La intempèrie i el desordre van per llarg. Els proscrits de VilaWeb, i els grupuscles mediàtics que orbiten al voltant de Clara Ponsatí, ho tindran difícil per no acabar igual que Laura Borràs, fent la gara-gara a Jordi Turull i Xavier Trias.

El guanyador de les municipals és el sentiment separatista pur i dur, un sentiment que no existia, com a mínim, des d'abans de Franco. Els catalans haurem de tenir, en política, menys pressa que mai. Hem de deixar que ens surtin els blaus de les patacades que ens hem clavat i de les decepcions que hem patit. Hem de reforçar la llengua i deixar que la geopolítica ibèrica ens vagi fent la feina. Aznar se n'ha sortit amb tot menys amb la construcció del corredor mediterrani, deia l'Enric Juliana en la seva crònica. Tampoc no ha aconseguit folkloritzar el pensament i la cultura catalana; per això els partits del procés i els seus bards de la pacificació, fracassen.

Estem en un conflicte obert i descarnat amb Espanya, però per primera vegada a la història podem lliurar el conflicte sense armes i, sobretot, lluny de falles geopolítiques insalvables, com ho són ara Taiwan o Ucraïna. Hem de donar temps al separatisme perquè aprengui a organitzar el país i a fer política. Però el Diàleg s'ha acabat.