Dijous passat es van complir 5 anys de la declaració d’independència de 8 segons. De l’1-O s’ha d’estar ben orgullós; del 27-O, no gaire. Es va demostrar que hom anava de catxa i/o que l'1-O era per forçar a negociar l’Estat i/o que tot va ser per 155 monedes. No calen gaire més comentaris al respecte, però sí un succint repàs a com estem avui i com estàvem —o, millor, érem?— fa cinc anys.

De l’independentisme de l’1-O queden unes forces polítiques esmicolades en dos —no en tres, perquè una, la més petita, com juga sempre a la contra, no compta per impredictible—. Una d’elles, ara per ara, lleugerament majoritària, creu en la independència, però, avui dia, no per a un futur immediat. En tot cas, descarta l'unilateralisme. L’altre sector, un xic més petit, és igualment independentista. Ara bé, creu que la independència és a tocar i que no cal més que rematar la feina de fa 5 anys. No diu, però, com.

L’eix nacional trontolla i es juga la seva hegemonia. Veurem el proper cicle electoral, municipal i estatal, si abans no hi ha nacionals, com funciona. L’eix esquerra-dreta també està afeblit. Les dretes espanyolistes són una caricatura, la nacional no vol que li diguin dreta i l’espai del centredreta català està en plena reconstitució per uns no-successors. Una confusió típicament catalana, diguem-ne. L’eix de l’esquerra també està piconat, tant per la dependència d’algunes de les formacions, de ranci sucursalisme, com per la dificultat de totes les esquerres, les nacionals i les estatals, d’arribar a acords d’esquerres, més a Barcelona que a Madrid, perquè a Barcelona es juga també l’hegemonia de l’esquerra.

Tot això adobat per una Taula de Diàleg, que dialoga, però no avança. Més d’un any ençà d’uns indults alacurts, més aviat garrepes, en mantenir l’exclusió entre un lustre i una dècada de la política, de la docència i del servei públic dels condemnats indultats, i continua el maltractament financer o en matèria d’infraestructures a tots els catalans —independentistes, espanyolistes i migpensionistes—, i no només no ha disminuït la repressió —la Fiscalia del TSJC en el cas de la Mesa de Parlament ho va deixar ben clar a l’inici del judici oral—, sinó que, via espionatges de tota mena i informes policíacs novel·lescament estrafolaris, es perpetua davant la passivitat, consentiment o incentivació del govern espanyol.

Dues lliçons s’han hagut d’aprendre; si no, malament. Una: no val caure un cop més en el parany d’una altra defectuosa anàlisi de la situació. En efecte, l’estat espanyol, democràticament ambivalent, no és feble ni de bon tros. No és un Estat fallit; és un Estat que, agradi o no, en un segon nivell, compte, i darrerament, quasi juga en primera divisió. Els dirigents polítics del 2017, tots sense excepcions, han de fer un examen de consciència públic i treure'n conclusions. Sense un diagnòstic de la realitat no hi ha cap mena de solució.

La segona, deixar d’apel·lar a la ciutadania. Aquesta delega, atès que som en un sistema de democràcia representativa d’encuny lliberal, la presa de decisions en les institucions. En conseqüència, no pot ser apel·lada per sortir al carrer, per pacífic que sigui —exemplarment pacífic cal afegir—, i per prendre decisions pels líders que diuen representar-la, ja que han sortit d’eleccions. Prou de delegar en aquells a qui no se’ls pot exigir que donin la cara pels que estripen carnets i es dediquen a la retòrica. La crítica ha de ser tan general com profund l’aplaudiment i agraïment a la ciutadania, tant la independentista com la que no ho és, cosa que massa sovint s’oblida.

És hora de reanalitzar la situació, deixar-se de contes de fades i actuar en conseqüència. Aquest és el repte per dur endavant Catalunya, és a dir, cap a la llibertat.