Està molt bé que ara els partits catalans i els governs català i espanyol vulguin i treballin, se suposa, perquè el català sigui llengua oficial a la Unió Europea (UE). De fet, és una de les aspiracions històriques del catalanisme polític i una d’aquelles mesures que seria molt ben rebuda per la major part de la població de Catalunya. Ara bé, a què ve que de cop i volta hi hagi tanta fal·lera per assolir un objectiu que fa anys i panys que es passeja pels programes electorals dels partits sense cap mena de resultat positiu? No cal enganyar-se, és per pura necessitat política, per la necessitat que té en aquest cas el PSOE dels vots de JxCat —que va ser qui ho va plantejar com a condició per investir novament, aviat farà dos anys, Pedro Sánchez— per mantenir-se a la Moncloa.
El problema de la llengua catalana, tanmateix, no és aquest, tot i que seria una fita important. El problema és l’estat en què es troba a Catalunya, on el català és una llengua clarament minoritzada. Com s’ha arribat fins aquí és conseqüència d’un cúmul de factors en què el paper de tots els partits catalans sense excepció —JxCat, ERC, CUP, Comuns, PSC i tots els seus ancestres i derivats— no ha estat sovint a l'altura del que requeria un assumpte tan delicat com aquest. Després de la prohibició que va patir durant el franquisme, en un temps, tot i així, en què la immensa majoria dels habitants de Catalunya parlaven i es relacionaven entre ells en català, la immersió lingüística a l’escola va ser un encert per integrar els fills dels immigrants arribats d’Espanya. De fet, els pares van ser els primers interessats que els seus fills sabessin català, perquè en aquells moments era una llengua de prestigi que ajudava a pujar graons en l’ascensor social.
Però progressivament aquell model d’èxit es va anar relaxant, sense que ningú no hi posés remei. No tan sols això, des de les institucions responsables, molt especialment des del govern de la Generalitat, es va fer veure que no passava res, que tot anava com una seda, de la mateixa manera que es va negar que la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut afectés en res el sistema d’immersió lingüística, quan la realitat era que el deixava tocat de mort. I les resolucions posteriors, tant del Tribunal Suprem, com del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, així ho testimonien. Davant d’això, l’actitud dels partits catalans ha estat la d’amagar el cap sota l’ala i deixar que el temps passés i fes la seva feina, amb l’esperança, tan il·lusa com vana, que la solució sorgís del no-res per generació espontània. El temps, efectivament, ha fet la seva feina, però en el sentit invers, i ara tot són corredisses per fer front a una situació que s’ha deixat que es deteriorés tant que cada vegada està més en discussió que tingui remei.
Fer servir la llengua catalana, entre els cinc principals motius de discriminació a Barcelona
La penúltima agressió que acaba de patir la llengua catalana —en aquest cas mai no es pot dir que és l’última, perquè sempre hi ha algú disposat a superar-la— és la pallassada catalanòfoba perpetrada per una teòrica companyia de teatre amateur, que respon al nom de Teatro Sin Papeles i que està formada exclusivament per dones migrants d’origen llatinoamericà, en el marc de l’acte de presentació de l'Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024 organitzat per l’Ajuntament de la capital catalana. A l’esmentada companyia se li va deixar que representés un fragment del seu espectacle Esas latinas, que va resultar ser una befa, una mofa, un escarni d’odi contra els catalanoparlants, contra els catalans i, de fet, contra Catalunya. Talment com en les millors èpoques de persecució de l’idioma. L’esquetx ridiculitzava els parlants de català i denunciava les suposades dificultats que tenen els immigrants castellanoparlants per ser atesos en castellà pel metge de família o als espais d’acollida i per trobar feina si no parlen català.
Tothom sap que la realitat és exactament la contrària i que cada dos per tres hi ha queixes perquè facultatius d’origen sud-americà es neguen a atendre pacients que els parlen en català. El mateix informe que es va presentar situava l’impediment de fer servir la llengua catalana entre els cinc principals motius de discriminació a Barcelona: el 99% dels casos de discriminació lingüística ho eren per l’ús del català, en un context en què precisament el col·lectiu de la població llatinoamericana és el més refractari a emprar-lo i a conèixer-lo. El cas és que el fet ha generat, i amb tota la raó, una tempesta política que no deixa en gaire bona posició el PSC —que és qui governa l’Ajuntament de Barcelona— per haver permès que una cosa així succeís, tant si ho sabia com si ho desconeixia, que és el que al·leguen les autoritats municipals, i que no queda clar quina de les dues opcions és pitjor. La qüestió és que plou sobre mullat, després que en els últims anys el PSC, des que en ple procés independentista va renunciar a la seva ànima catalanista i es va estimar més anar de bracet amb Cs i el PP, hagi tingut un comportament més que erràtic i dubtós pel que fa a la defensa proactiva de la llengua catalana i, en alguns casos, fins i tot, explícitament contrari.
Per això no és estrany que JxCat, ERC i la CUP hagin posat el crit al cel per l’acte de menyspreu que representa l’esquetx, però només els de Carles Puigdemont han exigit responsabilitats polítiques a l’alcalde Jaume Collboni en forma de dimissions o de cessaments, en considerar que una ofensa d’aquest calibre no es pot despatxar, en contrast amb els carallots de torn que han corregut a aplaudir la bufonada, amb unes simples disculpes. El malestar polític, en tot cas —una altra cosa és l’enuig de la gent—, no anirà gaire més lluny d’aquí, perquè en el fons tots saben que, per acció o per omissió, tots són corresponsables del pèssim estat de salut en què el català es troba actualment. I en aquest escenari potser el reconeixement de l’oficialitat a Europa li aniria bé —que ningú no es faci il·lusions, que no passarà, perquè sempre hi haurà tercers països que faran la feina bruta a Espanya—, tot i que no sembla que sigui el que més necessita en aquest moment.
En català, si us plau! va ser una campanya popular dels anys setanta i vuitanta del segle XX que demanava que rètols i altres expressions públiques fossin sempre en català. Ara s’ha retrocedit tant que potser l’única solució serà tornar a picar pedra des de baix de tot i, a més de no renunciar mai a la llengua pròpia —com proposa una altra campanya, la de Mantinc el català—, tornar a proclamar ben alt: en català, si us plau!